Butlletí municipal

2019

 

2018

2017

2016

2015

2014

 

Entrevistes completes dels butlletins:

Xavier Viñolas Massegur (Butlletí núm. 49)

L’ENTREVISTA
Per Jaume Colomer

XAVIER VIÑOLAS MASSEGUR, fuster

En Xavi, de 48 anys, forma part de la primera generació nascuda a Melianta i ens ha interessat parlar de les seves vivències. Moltes gràcies.

D’alguna manera els nens i nenes dels casals d’estiu de la dècada de 1970-80 vàreu ser la llavor de l’Esbart Dansaire de Fontcoberta.
Doncs sí. Mossèn Josep Riera ens va proposar fer danses durant el casals d’estiu. Va venir en Rafel Angelats, de Banyoles, a ensenyar-nos l’Hereu Riera. Estàvem molt engrescats perquè era una activitat que m’agradava. A part de les danses de la Festa Major, vam anar a ballar el setembre de 1981 al teatre Victòria de Banyoles durant la pausa d’un esbart txec, junt amb els grans. També vam anar a la Vajol, al coll de la Manrella, on vam dansar davant del president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. A partir d’aquí ja no vam continuar, com altres.

Els qui anàveu a catecisme vàreu ser els primers figurants del Pessebre Vivent de Fontcoberta i alguns, en fer-vos grans, vàreu passar a organitzar-lo.
Vaig començar quan tenia quatre anys i mig. Recordo que estava amb en Toni de can Mas, en Pere de can Ponsic, en Xavi Teixidor, en Joan de cal Carreteric, en Josep palomer, la Rosa Gironès… i altres. Ells van començar a muntar-ho i jo vaig fer de figurant al jardí de l’església. Després, vam anar fent. Alguns de grans van plegar i ens vam posar a organitzar-lo. Per nosaltres era una festa i ens ho passàvem molt bé. Sovint fèiem berenades o sopars a la rectoria, amb una mica de foc, sempre pagat amb els nostres diners. Sovint, però, havíem de córrer a última hora. Donàvem prioritat a tenir pressupost per a la propera vegada. Va arribar un moment que ens costava uns 6.000 €, poca broma! Era el moment que estàvem a la Federació de Pessebres Vivents de Catalunya i s’havia de pagar la propaganda a la ràdio. Mai vam entendre perquè no hi havia prou gent tot i la publicitat que es feia. Vam veure que molta gent de Banyoles no coneixia el poble de Fontcoberta perquè no tenien la necessitat d’anar-hi. La gent que venia quedava meravellada perquè és un poble preciós. Vaig-vam estar organitzant-lo trenta-quatre anys. El tema dels diners era complicat i a l’Ajuntament li costava ajudar-nos i, per tot plegat, va arribar el moment de deixar-ho. Va ser una activitat totalment altruista.

De jove vares ser remer del Club Natació Banyoles (CNB) i vares arribar a ser olímpic a Seül. Què en recordes d’aquesta etapa?
He après tant d’aquesta època! Remava pel CNB, amb un bot de quatre amb timoner amb en Martí Pons, en Lluís Estarriola i altres, i havíem guanyat alguns campionats d’Espanya i de Catalunya. En aquella àpoca el CNB tenia molt bona plantilla, en Xupi (Xavier Cros) ens entrenava. L’entrenador de la selecció va demanar a en Xupi perquè fos timoner en un bot de quatre amb timoner. A partir d’aquí, vaig tenir una relació molt maca amb l’equip durant cinc anys, des del 1984. Vam anar al campionat del món -vam quedar novens- i ens vam classificar per a les olimpíades de Seül de 1988. He remat alguna vegada però sempre he estat timoner. La primera vegada que vaig ser timoner va ser a l’estany de Banyoles i nevant. Va ser molt interessant. En Xupi va ser qui em va ensenyar. Un timoner, quan està en competició té unes normes amb el pes i has de tenir lideratge de grup entès com un entrenador dins del bot. Has de veure els defectes que tenen, els has de remarcar i corregir i apliques l’estratègia consensuada a fer durant la competició. Per això, has de tenir sang freda. De l’adolescència no me’n vaig ni adonar perquè anava amb gent molt més gran que jo. Va ser un aprenentatge brutal que m’ha servit per a la vida perquè vaig passar de ser nen a dirigir gent més gran que tu. Quan els deies una cosa, ells ho feien i quan m’equivocava també els feia cas. El que après m’ha servit per veure el valor de les coses. Ser a l’elit no és un “xollo”, és molt de sacrifici i ningú et regala res. En aquella època els remers vivien a can Xabanet i no tenien res més a fer però jo havia d’anar a l’escola o anava a treballar a l’estiu. A les sis del matí ja estàvem entrenant. Si no hagués servit ja m’haguessin fet fora. No tenien cap necessitat de complaure’m. A les olimpíades de Seül vaig participar-hi amb un bot de quatre amb timoner. Va ser una participació dolenta per desavinences entre ells. Va ser frustrant. Havia de controlar molt el pes que havia de ser de 50 kg, com a molt. Quan m’aixecava al matí, el primer que feia era pesar-me i, després, anar a córrer abans d’esmorzar. El pes que perdia abans dels àpats era el pes del meu menjar. Era brutal. El dia abans de la competició els vaig trobar a l’habitació plorant amb el director tècnic. I aquest diu: això sí que és un exemple (referint-se a mi respecte a la feina, al compromís). S’havien discutit. I et preguntes: quatre anys entrenant, per què? A partir de llavors, vaig dir: s’ha acabat. No es funcionava bé. Veies que els tècnics no hi posaven massa de la seva part, tothom mirava pel seu cantó, hi havia molta política. El bot que vàrem anar al campionat del món era el bot bo i que creia que era el que havíem de fer servir a les olimpíades i va ser amb aquest bot que ens vam classificar per a les olimpíades. Però van desmuntar l’equip. Dels que vàrem anar al campionat del món només en va quedar un. Era molt jove i m’agradava viatjar i conèixer món. Vaig aprendre molt, tant que a la vida encara ho aplico. Ara torno a ser timoner veterà.

També et vares implicar a la Comissió de Festes de Fontcoberta…
Hi vaig estar uns quants anys. A la Comissió hi havia el meu pare i ja els ajudava. Quan va plegar m’hi vaig posar, primer a la comissió de joves i quan van anar plegant, m’hi vaig quedar. Anàvem a buscar anuncis davant la manca de diners en què ens movíem. Havíem fet força coses. Recordo que vam fer un concert, entre altres amb els Kitch, que ens va costar uns 6.000€. Ens la vam jugar i l’Ajuntament ens va haver d’ajudar.

… i a l’AMPA de l’escola
És un lloc que recomano que s’hi hauria de passar. No te n’adones del que hi ha per fer, per organitzar o per ajudar fins que t’hi trobes. Vam fer un bon equip durant quatre anys. Aquests anys em van passar molt de pressa i en tinc un bon record. Vam impulsar una sèrie de canvis sobretot en el tema de l’alimentació.

Arrel de formar part de l’AMPA, encara vas a buscar la Flama del Canigó. Com us organitzeu?
Sempre he sigut molt independentista i m’ha atret la Flama del Canigó. Vam començar a través de l’AMPA i es va proposar d’anar-la a buscar. Portàvem els nens a recollir la Flama al puig de Sant Martirià i, després, la portàvem per encendre la foguera de Sant Joan que es fa a la plaça de Catalunya. Més endavant, quan ja era fora de l’AMPA i no es volia la responsabilitat de portat els nens al puig de Sant Martirià i es va perdre aquest fet, em van proposar a títol personal, perquè no volia que es perdés, d’anar-la a buscar. Un any, quan ja estava dins el cau dels escoltes els vaig demanar un llum d’oli per anar a buscar la Flama. Després, els caps escoltes van proposar d’anar-la a buscar conjuntament. Amb els pares escoltes vam implicar-nos una mica més i fer algun relleu. Ara ja portem dos anys que la comunitat de pares escoltes (de fet s’hi apunta qui vol) anem a fer un relleu a la part francesa. Portem la Flama fins a la Muntada, a Sadernes. Quan arribem a Fontcoberta, agafem el llum d’oli i l’anem a buscar al puig de Sant Martirià.

Ets cap de l’Agrupament Escolta del Pla de l’Estany. Quina és la vostra tasca?
Som una unitat de pares que fem la part de logística, de secretaria i de finances de l’Agrupament. Simplifiquem la feina als caps escoltes que, així, es poden dedicar més a la part organitzativa i educativa. Fem, per exemple, els extrajobs per organitzar la logística de certes activitats, com les roses de Sant Jordi o els brunyols de Sant Mer. Els nens són els qui ho venen i, d’aquesta manera, donen valor als diners. El mossèn diu que som una pota important dels escoltes. M’agrada molt ser-hi. Hi ha un grup de caps escoltes que són extraordinaris tot i ser molt joves. La gent no sé si valora la feina que fan. Cada mes fem un consell per valorar les activitats, els plans de treball… És una sensació supermaca. Allà hem parlat de sexualitat, de psicologia, de temes que afecten als nens… Si tu ets un laic, cap problema. Es fomenta molt el muntanyisme, el respecte a la natura, a l’esforç, els raids o grups amb un cap que van sols i fan un servei (entrar llenya, per exemple) a qui els ha deixat plantar les tendes o els ha deixat dormir. M’agrada perquè es valora molt la natura i que a la vida no hi ha res gratuït.

De quina manera col•labores amb els Amics de Sant Aniol?
De petit, sempre m’hagués agradat ser del Centre Excursionista de Banyoles (CEB) però no tenia amics, aquí, que hi anessin. Per casualitat de la vida, amb un company vam fer alguna sortida amb el CEB. Allà hi he fet uns gran amics. Anar a Sant Aniol és un alliberament. Estem acabant la restauració del refugi amb la feina de molta gent. Sort que hi ha unes persones a davant que sense elles això no funcionaria. És impressionant. Hi ha gent que té una persistència brutal: en Xari, en Pitu Ribes, en Joan de Mata, la Sibi, en Jordi Pujol… i em deixo molta gent que són l’ànima d’aquest refugi. També hi ha la col•laboració dels francesos, els de Montagut… S’ha fet un cercle molt gran. És una gran satisfacció.

També vares arribar a ser president del futbol-sala.
Durant uns quants anys vam organitzar les 24 hores de futbol-sala i algú havia de ser el president. Ens portava feina però ens ho passàvem molt bé. A part de deixar-nos les pistes, l’Ajuntament ens va donar una subvenció per començar. Vam fer millores: posar un filat de 3 m més a la tanca, pintar la pista, posar porteries noves, pilotes… Vam col•laborar, doncs, amb l’Ajuntament i quan vam poder ja no demanàvem cap ajut, solament les instal•lacions. Ara ja no es fan les 24 hores de futbol-sala. Ho vam voler deixar al jovent que venia darrere nostre però no van voler-ho continuar.

Sempre has fet de fuster a l’empresa familiar ubicada a la Zona Industrial de Melianta. Com valores aquesta feina?
És una feina molt maca però crec no es valora prou l’ebanisteria-fusteria. És un ofici que es va perdent, no hi ha gaire relleu de gent jove. Crec que tindrem problemes de relleu, darrere nostre no veus gaire gent que segueixi. És una feina complicada que necessita molta maquinària que val molts diners. És molt complex fer fusteria i ebenisteria. L’avantatge que tenim quan la gent ens demana un moble és que els hi podem ajustar i adaptar a les mides que el client necessita. La crisi també ens va tocar. Hem tingut molta sort perquè durant vint anys teníem un any i mig de feina avançada. Per això vam poder aguantar la patacada. A vegades ens queixem, però no tenim motiu per fer-ho perquè hem tingut feina sempre. Em queixo perquè a vegades tinc massa feina, però reconec soc un privilegiat.

La generació dels primers nascuts a Melianta s’ha fet gran. Què en destacaries de tots aquests anys?
Encara mantenim la nostra colla. Ara, però, no conec massa gent. Abans ens coneixíem tots. Gràcies a l’escola he tornat a conèixer molta gent i tornes a fer xarxa. A Melianta s’hi viu bé, encara que no hi visqui, però m’hi sento molt arrelat. És un poble que me l’estimo molt, m’hi he implicat, hi treballo… Crec que no s’ha estudiat prou com havia de créixer Melianta. S’han fet moltes coses.

Joan Masdevall Fàbrega (Butlletí núm. 48)

L’ENTREVISTA

Per Jaume Colomer

En Joan, un meliantí de 69 anys, ens explica les seves vivències a Figueroles

Vares viure força anys a ca l’Ericus de Figueroles. Saps d’on ve aquest nom?
Ve del meu besavi que es deia Pere i de motiu li deien Pericus, Ericus. Ca l’Ericus ho deia més la gent de fora. La gent de Figueroles en deia cal Ferrer. Un Ferrer va ser remença i li van donar privilegi militar a finals del segle XV. Els meus avantpassats, els Masdevall, venien de Falgons, documentats ja el 1795. Va ser el meu rebesavi qui va comprar la casa.

Era un mas important

Ca l’Ericus era un dels masos importants del poble de Fontcoberta. A l’interior hi havia una capella. Al mateix edifici trobem cal Music i al costat, can Tià; la pallissa era can Norat. Totes aquestes cases eren propietat de ca l’Ericus. Ara s’hi fa turisme rural. Per davant de casa hi passava la carretera per anar als camps i a can Pascol i fa alguns anys es va desviar per sota can Tià, un camí, per cert, molt estret.

El veïnat de Figueroles té moltes cases

Al barri de mas Hospital hi trobem can Trull, can Carlos, can Gelada i can Martí (esgavellada); després venia cal Sastre (es va esgavellar i ara és tota nova), ca l’Ericus (amb cal Music i can Norat) i can Tià; al barri d’en Mateu (o de mas Planells) hi ha can Daranas, can Xiquet, can Xaló, la Branova (esgavellada), can Ramon (esgavellada), can Roqué (esgavellada), ca l’Àngel i can Lari. D’escampades trobem ca l’Oriol, can Pascol, la casa Nova del Sort (esgavellada), la Canova (ara fan turisme rural), can Figueroles (la casa principal del veïnat), can Pelador, can Saraia, la Bronza i can Calau. He de dir que la plaça de Figueroles era molt més gran. Figueroles era un veïnat una mica marginat per falta de bones comunicacions. Era un problema. En època de pluges quedàvem incomunicats. El camí de tota de vida és la carretera de Figueroles que ens comunicava i comunica amb Banyoles. Fa anys es va engravar i enquitranar i ara s’ha tornat a asfaltar. Figueroles, per mi, és un dels veïnats més macos de Fontcoberta.

Veritat que hi havia molta gent a Figueroles? I ara?

Del meu record, totes les cases estaven ocupades excepte can Martí, la Branova, cal Music i can Norat. Era el veïnat més habitat de Fontcoberta. Els primers que van marxar van ser els masovers de can Lari, als anys cinquanta. Jo vaig marxar-ne el 1975 i vaig venir a viure a Melianta quan ens vam casar. Va ser un dels veïnats que als anys seixanta va marxar més gent de Fontcoberta, la majoria masovers. Ara sols hi viuen dues famílies.
Us trobeu la gent de Figueroles?
Sí, sí, a vegades es fan trobades. Ara fa poc vam fer un dinar del jovent que anàvem a Banyoles els diumenges. Vam recordar que vèiem dues pel·lícules al cine, anàvem al ball i a sopar a can Bernat, un lloc habitual per als de Figueroles que ja els nostres avantpassats tenien els costum d’anar-hi. Ara farem un dinar amb les dones.

Un punt de trobada a Figueroles era a cal Sastre.
Era hostal i s’hi anava a jugar a cartes els diumenges o quan plovia, tenien botiga, era la barberia i, a més, feien de pagès. Fins i tot, hi venia gent de mas Usall. Una de les filles, Pilar Moiset, va obrir junt amb el seu marit el bar-restaurant ca l’Àngel a Melianta. Hi va haver una petita competència quan la mestressa de can Gelada també van muntar un hostal, però va durar poc.
Els nens i nenes de Figueroles, on anàveu a escola?
On jugàveu?
Anàvem a l’escola de Fontcoberta. Hi anàvem a peu, com tothom, i dinar a casa. A partir dels 10-11 anys vaig anar a l’Acadèmia de Banyoles. De manera quotidiana, sovint jugàvem a la plaça de Figueroles però també voltàvem molt pel veïnat. Quan anàvem a col·legi, a missa o a doctrina també jugàvem amb els de Fontcoberta.
Per on passàveu per anar a missa a Fontcoberta?
Hi havia un camí per sota cal Sastre que anava recte a Fontcoberta. Ara és perdut. Hi anàvem a peu.
Què en saps del camí dels Morts de Figueroles?
És un camí que s’havia d’utilitzar a l’hora de portar un difunt fins a l’església de Fontcoberta. Va des de can Figueroles i baixant fins passar vora can Mas i d’aquí ja enfiles cap a Fontcoberta. És un camí que no s’ha de perdre.
Quina qualitat tenen les terres de Figueroles?
És una terra argilosa però de mal treballar. Té l’avantatge que produeix encara que plogui poc. Hi tinc un hort, que rego gota a gota, i amb poc en faig prou. És una terra que no hi ha massa planers excepte a la part de baix.
Saps si hi ha coves a Figueroles?
Hi ha molts forats i molta roca de travertí. Els conills hi fan molts caus al bosc de casa, el Bosc Tancat, a tocar el veïnat.
Què en saps de la Devesa de Figueroles?
És el bosc de darrere can Pascol. A prop hi ha un camp que en diem Cascais.
Abastir-se d’aigua sempre ha estat important.
Recordo que al costat de Figueroles hi havia un pou en un camp on hi anava tothom que en tingués necessitat. Ca l’Ericus teníem dues cisternes i dos pous a diferents camps a tocar el veïnat. A més, hi havia un pou a can Figueroles, a can Trull i al barri d’en Mateu.
La bassa de Figueroles és molt coneguda.
A Figueroles no hi havia massa aigua i la bassa servia per al bestiar del veïnat. Si hi havia sequera s’anava a buscar l’aigua al Garrumbert vora can Mas. Allà recordo que hi havia un rentador on hi anava la gent de Figueroles. Ara ja no queda res, el Garrumbert s’ho ha emportat tot. A casa, però, érem els únics que teníem un rentador a can Norat amb l’aigua de la cisterna. Sota can Calau també n’hi havia un altre en una gorga. El jovent hi anàvem a nedar. Allà ens trobàvem amb els de la Farrès.