Butlletí municipal

2019

 

2018

2017

2016

2015

2014

 

Entrevistes completes dels butlletins:

Joan Masdevall Fàbrega (Butlletí núm. 48)

L’ENTREVISTA

Per Jaume Colomer

En Joan, un meliantí de 69 anys, ens explica les seves vivències a Figueroles

Vares viure força anys a ca l’Ericus de Figueroles. Saps d’on ve aquest nom?
Ve del meu besavi que es deia Pere i de motiu li deien Pericus, Ericus. Ca l’Ericus ho deia més la gent de fora. La gent de Figueroles en deia cal Ferrer. Un Ferrer va ser remença i li van donar privilegi militar a finals del segle XV. Els meus avantpassats, els Masdevall, venien de Falgons, documentats ja el 1795. Va ser el meu rebesavi qui va comprar la casa.

Era un mas important

Ca l’Ericus era un dels masos importants del poble de Fontcoberta. A l’interior hi havia una capella. Al mateix edifici trobem cal Music i al costat, can Tià; la pallissa era can Norat. Totes aquestes cases eren propietat de ca l’Ericus. Ara s’hi fa turisme rural. Per davant de casa hi passava la carretera per anar als camps i a can Pascol i fa alguns anys es va desviar per sota can Tià, un camí, per cert, molt estret.

El veïnat de Figueroles té moltes cases

Al barri de mas Hospital hi trobem can Trull, can Carlos, can Gelada i can Martí (esgavellada); després venia cal Sastre (es va esgavellar i ara és tota nova), ca l’Ericus (amb cal Music i can Norat) i can Tià; al barri d’en Mateu (o de mas Planells) hi ha can Daranas, can Xiquet, can Xaló, la Branova (esgavellada), can Ramon (esgavellada), can Roqué (esgavellada), ca l’Àngel i can Lari. D’escampades trobem ca l’Oriol, can Pascol, la casa Nova del Sort (esgavellada), la Canova (ara fan turisme rural), can Figueroles (la casa principal del veïnat), can Pelador, can Saraia, la Bronza i can Calau. He de dir que la plaça de Figueroles era molt més gran. Figueroles era un veïnat una mica marginat per falta de bones comunicacions. Era un problema. En època de pluges quedàvem incomunicats. El camí de tota de vida és la carretera de Figueroles que ens comunicava i comunica amb Banyoles. Fa anys es va engravar i enquitranar i ara s’ha tornat a asfaltar. Figueroles, per mi, és un dels veïnats més macos de Fontcoberta.

Veritat que hi havia molta gent a Figueroles? I ara?

Del meu record, totes les cases estaven ocupades excepte can Martí, la Branova, cal Music i can Norat. Era el veïnat més habitat de Fontcoberta. Els primers que van marxar van ser els masovers de can Lari, als anys cinquanta. Jo vaig marxar-ne el 1975 i vaig venir a viure a Melianta quan ens vam casar. Va ser un dels veïnats que als anys seixanta va marxar més gent de Fontcoberta, la majoria masovers. Ara sols hi viuen dues famílies.
Us trobeu la gent de Figueroles?
Sí, sí, a vegades es fan trobades. Ara fa poc vam fer un dinar del jovent que anàvem a Banyoles els diumenges. Vam recordar que vèiem dues pel·lícules al cine, anàvem al ball i a sopar a can Bernat, un lloc habitual per als de Figueroles que ja els nostres avantpassats tenien els costum d’anar-hi. Ara farem un dinar amb les dones.

Un punt de trobada a Figueroles era a cal Sastre.
Era hostal i s’hi anava a jugar a cartes els diumenges o quan plovia, tenien botiga, era la barberia i, a més, feien de pagès. Fins i tot, hi venia gent de mas Usall. Una de les filles, Pilar Moiset, va obrir junt amb el seu marit el bar-restaurant ca l’Àngel a Melianta. Hi va haver una petita competència quan la mestressa de can Gelada també van muntar un hostal, però va durar poc.
Els nens i nenes de Figueroles, on anàveu a escola?
On jugàveu?
Anàvem a l’escola de Fontcoberta. Hi anàvem a peu, com tothom, i dinar a casa. A partir dels 10-11 anys vaig anar a l’Acadèmia de Banyoles. De manera quotidiana, sovint jugàvem a la plaça de Figueroles però també voltàvem molt pel veïnat. Quan anàvem a col·legi, a missa o a doctrina també jugàvem amb els de Fontcoberta.
Per on passàveu per anar a missa a Fontcoberta?
Hi havia un camí per sota cal Sastre que anava recte a Fontcoberta. Ara és perdut. Hi anàvem a peu.
Què en saps del camí dels Morts de Figueroles?
És un camí que s’havia d’utilitzar a l’hora de portar un difunt fins a l’església de Fontcoberta. Va des de can Figueroles i baixant fins passar vora can Mas i d’aquí ja enfiles cap a Fontcoberta. És un camí que no s’ha de perdre.
Quina qualitat tenen les terres de Figueroles?
És una terra argilosa però de mal treballar. Té l’avantatge que produeix encara que plogui poc. Hi tinc un hort, que rego gota a gota, i amb poc en faig prou. És una terra que no hi ha massa planers excepte a la part de baix.
Saps si hi ha coves a Figueroles?
Hi ha molts forats i molta roca de travertí. Els conills hi fan molts caus al bosc de casa, el Bosc Tancat, a tocar el veïnat.
Què en saps de la Devesa de Figueroles?
És el bosc de darrere can Pascol. A prop hi ha un camp que en diem Cascais.
Abastir-se d’aigua sempre ha estat important.
Recordo que al costat de Figueroles hi havia un pou en un camp on hi anava tothom que en tingués necessitat. Ca l’Ericus teníem dues cisternes i dos pous a diferents camps a tocar el veïnat. A més, hi havia un pou a can Figueroles, a can Trull i al barri d’en Mateu.
La bassa de Figueroles és molt coneguda.
A Figueroles no hi havia massa aigua i la bassa servia per al bestiar del veïnat. Si hi havia sequera s’anava a buscar l’aigua al Garrumbert vora can Mas. Allà recordo que hi havia un rentador on hi anava la gent de Figueroles. Ara ja no queda res, el Garrumbert s’ho ha emportat tot. A casa, però, érem els únics que teníem un rentador a can Norat amb l’aigua de la cisterna. Sota can Calau també n’hi havia un altre en una gorga. El jovent hi anàvem a nedar. Allà ens trobàvem amb els de la Farrès.

Xavier Viñolas Massegur (Butlletí núm. 49)

L’ENTREVISTA
Per Jaume Colomer

XAVIER VIÑOLAS MASSEGUR, fuster

En Xavi, de 48 anys, forma part de la primera generació nascuda a Melianta i ens ha interessat parlar de les seves vivències. Moltes gràcies.

D’alguna manera els nens i nenes dels casals d’estiu de la dècada de 1970-80 vàreu ser la llavor de l’Esbart Dansaire de Fontcoberta.
Doncs sí. Mossèn Josep Riera ens va proposar fer danses durant el casals d’estiu. Va venir en Rafel Angelats, de Banyoles, a ensenyar-nos l’Hereu Riera. Estàvem molt engrescats perquè era una activitat que m’agradava. A part de les danses de la Festa Major, vam anar a ballar el setembre de 1981 al teatre Victòria de Banyoles durant la pausa d’un esbart txec, junt amb els grans. També vam anar a la Vajol, al coll de la Manrella, on vam dansar davant del president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. A partir d’aquí ja no vam continuar, com altres.

Els qui anàveu a catecisme vàreu ser els primers figurants del Pessebre Vivent de Fontcoberta i alguns, en fer-vos grans, vàreu passar a organitzar-lo.
Vaig començar quan tenia quatre anys i mig. Recordo que estava amb en Toni de can Mas, en Pere de can Ponsic, en Xavi Teixidor, en Joan de cal Carreteric, en Josep Palomer, la Rosa Gironès… i altres. Ells van començar a muntar-ho i jo vaig fer de figurant al jardí de l’església. Després, vam anar fent. Alguns de grans van plegar i ens vam posar a organitzar-lo. Per nosaltres era una festa i ens ho passàvem molt bé. Sovint fèiem berenades o sopars a la rectoria, amb una mica de foc, sempre pagat amb els nostres diners. Sovint, però, havíem de córrer a última hora. Donàvem prioritat a tenir pressupost per a la propera vegada. Va arribar un moment que ens costava uns 6.000 €, poca broma! Era el moment que estàvem a la Federació de Pessebres Vivents de Catalunya i s’havia de pagar la propaganda a la ràdio. Mai vam entendre perquè no hi havia prou gent tot i la publicitat que es feia. Vam veure que molta gent de Banyoles no coneixia el poble de Fontcoberta perquè no tenien la necessitat d’anar-hi. La gent que venia quedava meravellada perquè és un poble preciós. Vaig-vam estar organitzant-lo trenta-quatre anys. El tema dels diners era complicat i a l’Ajuntament li costava ajudar-nos i, per tot plegat, va arribar el moment de deixar-ho. Va ser una activitat totalment altruista.

De jove vares ser remer del Club Natació Banyoles (CNB) i vares arribar a ser olímpic a Seül. Què en recordes d’aquesta etapa?
He après tant d’aquesta època! Remava pel CNB, amb un bot de quatre amb timoner amb en Martí Pons, en Lluís Estarriola i altres, i havíem guanyat alguns campionats d’Espanya i de Catalunya. En aquella àpoca el CNB tenia molt bona plantilla, en Xupi (Xavier Cros) ens entrenava. L’entrenador de la selecció va demanar a en Xupi perquè fos timoner en un bot de quatre amb timoner. A partir d’aquí, vaig tenir una relació molt maca amb l’equip durant cinc anys, des del 1984. Vam anar al campionat del món -vam quedar novens- i ens vam classificar per a les olimpíades de Seül de 1988. He remat alguna vegada però sempre he estat timoner. La primera vegada que vaig ser timoner va ser a l’estany de Banyoles i nevant. Va ser molt interessant. En Xupi va ser qui em va ensenyar. Un timoner, quan està en competició té unes normes amb el pes i has de tenir lideratge de grup entès com un entrenador dins del bot. Has de veure els defectes que tenen, els has de remarcar i corregir i apliques l’estratègia consensuada a fer durant la competició. Per això, has de tenir sang freda. De l’adolescència no me’n vaig ni adonar perquè anava amb gent molt més gran que jo. Va ser un aprenentatge brutal que m’ha servit per a la vida perquè vaig passar de ser nen a dirigir gent més gran que tu. Quan els deies una cosa, ells ho feien i quan m’equivocava també els feia cas. El que après m’ha servit per veure el valor de les coses. Ser a l’elit no és un “xollo”, és molt de sacrifici i ningú et regala res. En aquella època els remers vivien a can Xabanet i no tenien res més a fer però jo havia d’anar a l’escola o anava a treballar a l’estiu. A les sis del matí ja estàvem entrenant. Si no hagués servit ja m’haguessin fet fora. No tenien cap necessitat de complaure’m. A les olimpíades de Seül vaig participar-hi amb un bot de quatre amb timoner. Va ser una participació dolenta per desavinences entre ells. Va ser frustrant. Havia de controlar molt el pes que havia de ser de 50 kg, com a molt. Quan m’aixecava al matí, el primer que feia era pesar-me i, després, anar a córrer abans d’esmorzar. El pes que perdia abans dels àpats era el pes del meu menjar. Era brutal. El dia abans de la competició els vaig trobar a l’habitació plorant amb el director tècnic. I aquest diu: això sí que és un exemple (referint-se a mi respecte a la feina, al compromís). S’havien discutit. I et preguntes: quatre anys entrenant, per què? A partir de llavors, vaig dir: s’ha acabat. No es funcionava bé. Veies que els tècnics no hi posaven massa de la seva part, tothom mirava pel seu cantó, hi havia molta política. El bot que vàrem anar al campionat del món era el bot bo i que creia que era el que havíem de fer servir a les olimpíades i va ser amb aquest bot que ens vam classificar per a les olimpíades. Però van desmuntar l’equip. Dels que vàrem anar al campionat del món només en va quedar un. Era molt jove i m’agradava viatjar i conèixer món. Vaig aprendre molt, tant que a la vida encara ho aplico. Ara torno a ser timoner veterà.

També et vares implicar a la Comissió de Festes de Fontcoberta…
Hi vaig estar uns quants anys. A la Comissió hi havia el meu pare i ja els ajudava. Quan va plegar m’hi vaig posar, primer a la comissió de joves i quan van anar plegant, m’hi vaig quedar. Anàvem a buscar anuncis davant la manca de diners en què ens movíem. Havíem fet força coses. Recordo que vam fer un concert, entre altres amb els Kitch, que ens va costar uns 6.000€. Ens la vam jugar i l’Ajuntament ens va haver d’ajudar.

… i a l’AMPA de l’escola
És un lloc que recomano que s’hi hauria de passar. No te n’adones del que hi ha per fer, per organitzar o per ajudar fins que t’hi trobes. Vam fer un bon equip durant quatre anys. Aquests anys em van passar molt de pressa i en tinc un bon record. Vam impulsar una sèrie de canvis sobretot en el tema de l’alimentació.

Arrel de formar part de l’AMPA, encara vas a buscar la Flama del Canigó. Com us organitzeu?
Sempre he sigut molt independentista i m’ha atret la Flama del Canigó. Vam començar a través de l’AMPA i es va proposar d’anar-la a buscar. Portàvem els nens a recollir la Flama al puig de Sant Martirià i, després, la portàvem per encendre la foguera de Sant Joan que es fa a la plaça de Catalunya. Més endavant, quan ja era fora de l’AMPA i no es volia la responsabilitat de portat els nens al puig de Sant Martirià i es va perdre aquest fet, em van proposar a títol personal, perquè no volia que es perdés, d’anar-la a buscar. Un any, quan ja estava dins el cau dels escoltes els vaig demanar un llum d’oli per anar a buscar la Flama. Després, els caps escoltes van proposar d’anar-la a buscar conjuntament. Amb els pares escoltes vam implicar-nos una mica més i fer algun relleu. Ara ja portem dos anys que la comunitat de pares escoltes (de fet s’hi apunta qui vol) anem a fer un relleu a la part francesa. Portem la Flama fins a la Muntada, a Sadernes. Quan arribem a Fontcoberta, agafem el llum d’oli i l’anem a buscar al puig de Sant Martirià.

Ets cap de l’Agrupament Escolta del Pla de l’Estany. Quina és la vostra tasca?
Som una unitat de pares que fem la part de logística, de secretaria i de finances de l’Agrupament. Simplifiquem la feina als caps escoltes que, així, es poden dedicar més a la part organitzativa i educativa. Fem, per exemple, els extrajobs per organitzar la logística de certes activitats, com les roses de Sant Jordi o els brunyols de Sant Mer. Els nens són els qui ho venen i, d’aquesta manera, donen valor als diners. El mossèn diu que som una pota important dels escoltes. M’agrada molt ser-hi. Hi ha un grup de caps escoltes que són extraordinaris tot i ser molt joves. La gent no sé si valora la feina que fan. Cada mes fem un consell per valorar les activitats, els plans de treball… És una sensació supermaca. Allà hem parlat de sexualitat, de psicologia, de temes que afecten als nens… Si tu ets un laic, cap problema. Es fomenta molt el muntanyisme, el respecte a la natura, a l’esforç, els raids o grups amb un cap que van sols i fan un servei (entrar llenya, per exemple) a qui els ha deixat plantar les tendes o els ha deixat dormir. M’agrada perquè es valora molt la natura i que a la vida no hi ha res gratuït.

De quina manera col•labores amb els Amics de Sant Aniol?
De petit, sempre m’hagués agradat ser del Centre Excursionista de Banyoles (CEB) però no tenia amics, aquí, que hi anessin. Per casualitat de la vida, amb un company vam fer alguna sortida amb el CEB. Allà hi he fet uns gran amics. Anar a Sant Aniol és un alliberament. Estem acabant la restauració del refugi amb la feina de molta gent. Sort que hi ha unes persones a davant que sense elles això no funcionaria. És impressionant. Hi ha gent que té una persistència brutal: en Xari, en Pitu Ribes, en Joan de Mata, la Sibi, en Jordi Pujol… i em deixo molta gent que són l’ànima d’aquest refugi. També hi ha la col•laboració dels francesos, els de Montagut… S’ha fet un cercle molt gran. És una gran satisfacció.

També vares arribar a ser president del futbol-sala.
Durant uns quants anys vam organitzar les 24 hores de futbol-sala i algú havia de ser el president. Ens portava feina però ens ho passàvem molt bé. A part de deixar-nos les pistes, l’Ajuntament ens va donar una subvenció per començar. Vam fer millores: posar un filat de 3 m més a la tanca, pintar la pista, posar porteries noves, pilotes… Vam col•laborar, doncs, amb l’Ajuntament i quan vam poder ja no demanàvem cap ajut, solament les instal•lacions. Ara ja no es fan les 24 hores de futbol-sala. Ho vam voler deixar al jovent que venia darrere nostre però no van voler-ho continuar.

Sempre has fet de fuster a l’empresa familiar ubicada a la Zona Industrial de Melianta. Com valores aquesta feina?
És una feina molt maca però crec no es valora prou l’ebanisteria-fusteria. És un ofici que es va perdent, no hi ha gaire relleu de gent jove. Crec que tindrem problemes de relleu, darrere nostre no veus gaire gent que segueixi. És una feina complicada que necessita molta maquinària que val molts diners. És molt complex fer fusteria i ebenisteria. L’avantatge que tenim quan la gent ens demana un moble és que els hi podem ajustar i adaptar a les mides que el client necessita. La crisi també ens va tocar. Hem tingut molta sort perquè durant vint anys teníem un any i mig de feina avançada. Per això vam poder aguantar la patacada. A vegades ens queixem, però no tenim motiu per fer-ho perquè hem tingut feina sempre. Em queixo perquè a vegades tinc massa feina, però reconec soc un privilegiat.

La generació dels primers nascuts a Melianta s’ha fet gran. Què en destacaries de tots aquests anys?
Encara mantenim la nostra colla. Ara, però, no conec massa gent. Abans ens coneixíem tots. Gràcies a l’escola he tornat a conèixer molta gent i tornes a fer xarxa. A Melianta s’hi viu bé, encara que no hi visqui, però m’hi sento molt arrelat. És un poble que me l’estimo molt, m’hi he implicat, hi treballo… Crec que no s’ha estudiat prou com havia de créixer Melianta. S’han fet moltes coses.

Albert Aulines Valentí (Butlletí núm. 50)

L’ENTREVISTA

Per Jaume Colomer

ALBERT AULINES VALENTÍ, arqueòleg

L’Albert és codirector de les excavacions a Roca Foradada. Hem parlat amb ell d’aquest jaciment neandertal i del món de l’arqueologia. Moltes gràcies.

Com és que l’Alfons Díaz, l’altre codirector, i tu mateix us vàreu interessar per Roca Foradada?

Primer perquè era un jaciment conegut des de feia quaranta anys i hi havia eines en superfície i sempre quedava la incògnita si era més extens o no. Segona perquè els jaciments en superfície són molt importants per complementar les ocupacions en cova i com que a un quilòmetre i mig tenim les coves de Serinyà, això et permet tenir una visió de territori. Les coves de Serinyà són un lloc d’una riquesa extraordinària on ja s’està investigant. Les persones que hi habitaven no estaven allà arraconades sinó que s’ha d’entendre en un conjunt més ampli. Aquest jaciment, doncs, pot portar informació complementària a les coves de Serinyà. Sabem, també, que a diferents punts del pla d’Usall s’hi han trobat eines de pedra. Això serien les raons pròpiament científiques. On hi ha més concentració de troballes al pla d’Usall és al camp vora la Roureda d’Espolla. Ho sabem per les recerques fetes per diferents estudiosos als anys vuitanta del segle passat, sobretot a la tardor quan els camps estan llaurats que anant amunt i avall en totes direccions hi van anar trobant eines. Hem de pensar, també, que Espolla és un sistema lacustre molt antic de fa com a mínim 1,2 milions d’anys en què les aigües s’han anat desplaçant i, actualment, sorgeixen sobretot a l’entornde l’estany de Banyoles. La morfologia de fa 40.000 anys no devia ser aquesta, però el sistema d’aigües i estanyols no deu haver canviat gaire. Per tant, ha estat un lloc ideal per a diferents espècies humanes. En aquella època no hi havia boscos, era un paisatge de tipus siberià estepari o de tundra, de climes freds. El sistema d’aigües abundants, amb animals salvatges i amb presència d’humans és el que ha fet que hi hagi aquestes eines de pedra. Això, sumat a les coves de Serinyà pots arribar a tenir una visió de territori de com aquests caçadors-recol·lectors es movien i aprofitaven aquest entorn. Una tercera raó, important, és perquè s’han de donar les condicions socials, econòmiques i professionals. Excavar un jaciment arqueològic paleolític, avui en dia, costa moltíssim. A Fontcoberta s’estan donant totes les condicions que bàsicament són: primer, tenir el permís del propietari. Això és el més important en el món de l’arqueologia. Si no hi ha permís no hi ha arqueologia. Passa aquí i a arreu, a Atapuerca… Com que ho he patit molt, i altres persones també, et podria explicar exemples de la comarca i de les comarques de Girona amb jaciments molt bons que no es poden excavar per aquest tema. A Roca Foradada no ha passat això, hi ha el permís de la propietat que és meitat pública i meitat privada. Per part de l’Ajuntament de Fontcoberta i del propietari privat tenim totes les facilitats del món. Segon: l’entorn favorable, començant per l’Ajuntament i, llavors, per les entitats civils o persones. Si aquí només tinguéssim problemes, que no tinguéssim lloc per dormir, si la gent preguntés què feu?, si ens cremés el jaciment (això ja ha passat a la Draga de Banyoles o a Atapuerca)… no es treballaria bé. Les coses han canviat i hi ha més consciència social, s’ha fet feina a les escoles i, a poc a poc, això té les seves conseqüències positives.

Quina importància té Roca Foradada?

És la presència d’una ocupació continuada en el temps del final dels neandertals en aquesta zona. És un jaciment en superfície on es documenta la seva presència a l’aire lliure i que pot donar informació de com vivien aquests humans. El jaciment està limitat, de moment, per les eines de pedra. En una cova, els límits de l’ocupació humana saps on són perquè els marca la mateixa cova, però a l’aire lliure no saps on són aquests límits. Per tant, la informació que tenim és molt parcial però al mateix temps també molt rica. Si els pròxims anys es pot continuar excavant i portant a terme un treball sistemàtic d’arqueologia espacialpodrien trobar-se més elements que acabin de consolidar-lo. No es localitza tan habitualment un jaciment neandertal. Estem parlant de períodes molt antics de fa entre 40.000 i 80.000 anys. No es conserven eines de pedra a l’aire lliure d’aquests períodes bàsicament per dues raons: una, perquè la terra ho desintegra tot, primer els que és vegetal i els ossos; el que és més material amb el temps també es va degradant. Les eines de pedra resisteixen més bé el pas del temps i, per això, les trobem. Segona, perquè és molt difícil identificar un jaciment a l’aire lliure. Aquí, si no fos perquè el pagès va llaurar el camp no s’hagués trobat aquest jaciment. Quan parles de prehistòria parles de la humanitat en majúscules. Què n’ha quedat de la humanitat d’aquests dos milions d’anys que hi ha humans a Europa? Les dades són escassíssimes. Les eines de pedra per si soles són com una Enciclopèdia Britànica. Pots explicar la història de la humanitat sempre en relació amb altres jaciments d’aquesta cronologia. Amb aquestes pedres per si soles, sense el context d’altres jaciments pròxims, tindríem un coneixement limitat. La tecnologia de les eines de quarsos, de quarsites, de materials, de formes de tallar i d’organitzar-se es poden relacionar amb jaciments situats a diferents llocs com els de l’Abric Romaní, Serinyà, els de més enllà dels Pirineus… Vet-ho aquí, doncs, on està la seva importància.

On es guarden les troballes?

El tema legal és important. Els permisos d’excavació els dóna la Generalitat de Catalunya perquè per normativa controla tot el patrimoni cultural de Catalunya. Perquè la Generalitat doni permisos a un arqueòleg o a una direcció s’han hagut de fer uns requisits. Un d’ells és que els materials arqueològics que es recullen durant l’excavació sempre han d’anar dipositats a una de les seus que té el Museu d’Arqueologia de Catalunya, que en té set o vuit, per una qüestió de dipòsit legal. En el nostre cas a la seu de Girona a Pedret, on hi havia un antic hospital. L’arqueòleg té dos anys per tenir les troballes al seu laboratori, a la universitat, a l’empresa o al seu centre d’estudis per fer-ne la memòria. Passats aquests dos anys ho ha de donar a la Generalitat que és qui té el dret. Però, llavors, si un ajuntament, una escola o qui sigui vol disposar de les restes arqueològiques, en dipòsit, s’ha de posar d’acord amb la Generalitat a través d’un conveni.

Per què quan excaveu quadriculeu l’espai?

L’arqueologia és una ciència destructiva per definició, perquè si no fos així no s’avançaria tot i que els sòls poden tenir milions d’anys. Quan s’excava s’ha de registrar en les tres dimensions: la X, la Y i la Z (profunditat). El material extret es passa a programes informàtics i així sempre podràs fer una reconstrucció virtual quan abans es feia en planta. A Roca Foradada ho fem amb quadrícula que és la manera tradicional. Hi ha mètodes més moderns, des de fa set o vuit anys, com les estacions totals que van amb GPS que ja et fan les coordenades directament. Però aquest aparell val bastants diners i no l’hem pogut llogar. El mètode tradicional es calcula que té un grau d’error d’uns 2-3 cm i en canvi amb GPS l’error pot ser de 2-3 mm. A Roca Foradada fem arqueologia espacial que és interpretar, a partir de les restes, com aquestes persones s’organitzaven a nivell social, econòmic… sobre l’espai. Això només es pot fer registrant totes les restes arqueològiques, les faunístiques, les estructures (que hi hagi una llar, un empedrat…), llocs molt aplanats perquè hi dormien… A França s’està fent molt i aquí a Catalunya fa uns 10-15 anys que es va introduir aquesta manera de treballar.

A França van molt més avançats en aquests temes.

Ells van començar l’estudi de la prehistòria fa dos-cents anys quan aquí encara imperava «Muera el conocimiento, viva la muerte» o la Inquisició estava matant persones per pensar. L’última de les quals va ser a casa nostra quan el mestre valencià Gaietà Ripoll el van assassinar el 1826 perquè havia anat a França després de la revolució i havia quedat meravellat per la Il·lustració, l’Enciclopèdia… i va intentar introduir els coneixements de biologia relacionada amb la sexologia però des d’un punt de vista naturalista. L’església se li va tirar a sobre i li van dir que era un pervertit, que corrompia el jovent… Això és la nostra història. A França hi havia científics que s’estaven interrogant què és l’ésser humà, si els éssers vius han estat creats per evolucionisme o creacionisme, es qüestionaven moltes coses… trobaven eines de pedra i ossos a les excavacions. Aquí, ni parlar-ne perquè eren idees xocants. A aquella mateixa època, amb la revolució industrial es va començar a disposar de tecnologia per fer obres a força profunditat i, així, van començar a aparèixer óssos enormes i d’espècies ja extingides, es van començar a fer preguntes. Els fets, però van acabar posant les coses al seu lloc. Una cosa bona que té la república francesa és el tema de l’escola, tot i el poc tracte cap a les llengües minoritàries, perquè defensa els valors laics, la igualtat… i es dóna una bona informació. Des de principis del segle XX on hi ha coves prehistòriques amb pintures o amb restes de fauna, de pedra o humanes es va veure que no només podia interessar als quatre especialistes i informar a la mainada sinó que podia tenir, a més, un interès perquè gent de tot el món anés a visitar-ho. Per tant, creava un petit sector econòmic entorn de la prehistòria. La prehistòria deixava de ser un llastre que depèn de beques, de quatre il·luminats i persones benestants i passava a ser més popular i a generar una microeconomia. Això pot començar a passar a Roca Foradada de manera integral amb el paisatge, la natura, els triops, els bullidors… i la presència humana antiga (els neandertals). La gent organitza visites i s’espavila perquè les excavacions no siguin una despesa per a l’administració. Aquí sembla que cada vegada que fas una excavació has de demanar una subvenció. Inicialment són necessàries, lògicament, per això serveixen els ens públics. Però l’objectiu és que cada vegada n’hi hagi menys. La manca de bagatge cultural i la manca de tradició arqueològica a casa nostra és fruit de la nostra història des del segle XIX fins que es va morir en Franco, que és una història de sang de mitja cama: procunciamientos, guerres civils… «Muera el conocimiento, viva la muerte». A França o a Alemanya certament també han tingut guerres i episodis cruels, com si se’ls hagués anat el cap, però la base científica de fons és la Il·lustració, educar les persones i l’Enciclopèdia que va marcar un abans i un després en la història de la humanitat. És aquesta inquietud dels països de nord (França, Holanda, Bèlgica i Alemanya) que mostren interès per la ciència. Aquí, poc a poc, ja hi estem arribant tot i que el bagatge cultural que parlàvem abans és un fre. Quan va morir en Franco hi havia un munt de persones del món naturalista, botànic, excursionista… Les ànsies de coneixement va ser com un cavall que es desboca. De cop, es van voler fer un munt de coses perquè la gent s’havia format, però els havien barrat el pas, no havien tingut la possibilitat de portar-ho a terme. Aquests últims anys, malgrat les regressions de tot tipus que hi ha hagut, s’han pogut fer moltes coses perquè hi ha hagut llibertat i hi ha hagut un benestar econòmic. Jo mateix, per exemple, vaig poder anar a la universitat quan pel meu avi això era impensable. La idea és tenir accés al coneixement que amb el franquisme no tothom hi tenia accés, era cosa de quatre savis i quatre rics lligats amb el poder. Aquest accés al coneixement suposa un canvi brutal en la història de Catalunya i d’Espanya. Però quan un avança i vol portar a terme una investigació arqueològica, a vegades es troben impediments que són fruit, no dels teus interlocutors, sinó des condicionants sociològics que impedeixen continuar o anar a més. Tens clara la idea perquè has visitat França o llegeixes i estàs informant, però quan ho intentes posar en pràctica aquí encara no hi ha la infraestructura corresponent. S’ha de tenir aquesta visió històrica. Quan acabes la universitat massa vegades et trobes que no pots avançar ni treballar la teva especialitat. Molt joves es frustren davant d’aquesta realitat i que aquestes coses són d’una lentitud brutal. Has de tenir una perspectiva personal a llarg termini i tenir en compte el context. Aquí no hi hagut una continuïtat generacional, sempre ha estat trencada. Tot ha estat a batzegades. Ara, però, sembla que comença a haver-hi una certa tranquil·litat per fer coses. En aquest sentit, Roca Foradada en podria ser un bon exemple.

De quina manera formeu l’equip d’excavació de Roca Foradada?

Per aconseguir les persones que han excavat aquest any ho vam fer a través d’una pàgina web que es diu Las huellas del tiempo. És un lloc on penges un anunci i qui està interessat t’envia un currículum i l’Alfons s’ho mira. Es busca un equilibri d’experiència, de joventut i d’àmbits territorials. Per excavar és preferible que ho faci una persona que té uns estudis i una intenció de dedicar-s’hi. Però com més mans hi hagi millor perquè es poden fer altres tasques. Excavar no és molt difícil i una persona interessada si ve uns quants dies en pot aprendre.

Quins són els estris que feu servir?

Com que hem de preparar el terreny necessitem una màquina excavadora perquè hi ha molta herba i matolls i per treure la primera capa superficial perquè si ho haguéssim de fer a pic i pala tota la campanya se n’aniria per fer aquesta feina. Penseu que fa uns vint anys, alguns ajuntaments et deien que no d’entrada ja que no consideraven oportú destinar un sol cèntim a l’arqueologia. Un cop l’excavadora ha actuat ja passem a utilitzar el pic fins que comencem a veure algun indici, alguna eina de pedra. Llavors has de parar i anar amb eines més fines com la piqueta, el tornavís i, si fos encara més petit, amb les eines que fan servir els dentistes o amb escuradents. O sigui, vas canviant la grandària, de més gran a més petit, segons els objectes arqueològics que es troben. L’objectiu final de la prehistòria és excavar amb tornavís perquè ja pots anar molt al detall de les eines que es troben. També utilitzem el teodolit, un aparell de topògraf amb una mira damunt d’un trípode queet permet saber la profunditat d’un instrument lític.

Com ho feu per decidir el lloc d’excavació a Roca Foradada?

La guia sempre ha estat el camp on es van trobar les primeres eines de pedra l’any 1982 per part dels seus descobridors, en Joan Abad i en Santi Serra, membres de l’Associació Arqueològica de Girona. Has de tenir algun indici. Com que partim que en aquest camp hi ha eines de pedra, és a partir d’aquest lloc registrat que has de començar a fer sondejos al seu voltant per veure on hi ha més o menys concentracions. A les cales més allunyades, excavades l’any passat, van sortir molt poques troballes. A mesura que t’acostes al camp de cultiu , amb un cert pendent que pot fer que les eines s’hagin pogut moure en aquesta direcció, apareix més concentració d’eines. Si anem fent aquests sondejos és per determinar el seu abast. Atapuerca, Serinyà o el Cau del Duc de Montgrí, a diferència d’aquí són abrics o coves. Atapuerca, per exemple, es va descobrir quan a finals del segle XIX van fer un talús per a una via de tren miner. Això mateix passa en superfície. Si no hi ha algun element, algun indici que s’hagi posat al descobert no hi aniràs a fer una excavació. Un exemple recent a les comarques gironines va ser quan es va construir la sortida oest de l’AP-7, a la zona de Domeny, i es va descobrir un jaciment neandertal realment excepcional que va fer canviar la prehistòria de les comarques gironines. Allà, però, disposàvem d’estació total, van sortir eines de primera categoria, hi havia diners…

Quines perspectives teniu per a Roca Foradada?

A partir dels llocs on hem trobat eines caldria fer una excavació en extensió. Ara estem fent tasques selectives. Seria l’única manera de saber com podria haver estat ocupat aquest espai. A l’aire lliure ens hem d’imaginar com els indis americans que es mouen en el territori i allà on van planten els tipis. Suposem una comunitat de neandertals d’unes vint-i-cinc persones de diferent edat i sexe i un cop s’instal·len ocupen un espai que serà només una cabana per dormir. Un altre espai serà només un passadís sense eines de pedra perquè la gent hi passeja a peu. Altres seran on hi fan les eines, on hi fan el menjar i tallen la carn, on hi fan el foc… Si marxen, totes les evidències queden abandonades en el territori, un espai molt gran. A Roca Foradada tenim una visió molt parcial del que podia haver estat aquesta ocupació. Lewis Binford, un científic molt conegut al món de l’arqueologia i que va escriure el llibre En busca del pasado, va fer un treball de camp molt bo i va fer-ho al revés. Va preguntar-se, què trobem els arqueòlegs en un metre quadrat o més? A partir d’aquí intentem interpretar la vida dels caçadors-recol·lectors. Va anar a viure cinc anys amb els inuits per veure què feien. Va observar que es movien en un territori molt gran, com els de les comarques gironines. A cada lloc hi feien coses diferents. Un cop marxaven ell anava al darrere i ho documentava per saber com ho trobaria un arqueòleg d’aquí a cinquanta anys o més. Va veure que hi havia ocupacions molt llargues i d’altres més curtes, amb diferents espais on hi ballaven, hi dormien… Si es trasllada a l’arqueologia, veus que hi ha concentració d’eines en un lloc, llocs buits, una tenda, un foc, un jaç de terra planer … i gràcies a això s’han pogut trobar llocs on vivien els humans. Els científics sempre parteixen d’hipòtesis de treball. No vens a excavar aquí de cop i volta sinó perquè tens un marc teòric, un bagatge d’altres persones que han fet coses o perquè tens referències. A partir d’aquí comproves o vas a veure si passa el mateix. Ja tens una base. Ara mateix, a Roca Foradada estem trobant el mateix tipus d’eines de pedra de fa quaranta anys. Això, per si sol, ja és extraordinari. Si els pròxims anys s’ha de fer un salt de qualitat a l’excavació és per intentar fer excavacions en extensió amb arqueologia espacial i a veure si pot haver-hi relacions espacials de les persones que van venir aquí a fer-hi què. El salt de qualitat respecte als anys vuitanta és aquest. De moment estem trobant eines, algun remuntatge, un canvi molt bèstia. Un remuntatge és quan construeixes una peça a partir d’un còdol de riu, com un ganivet. Però per arribar al ganivet has hagut de fer molts resquills (estelles) que deixaràs a terra perquè no t’interessen igual que el còdol un cop tens el ganivet. A l’Abric Romaní se n’han identificat molts. Si tu hi vas és com un puzle si tornes a agafar les peces per remuntar-lo, reconstruir-lo. Això és fantàstic i pots determinar científicament que allà hi ha hagut una activitat concreta que ha fet una persona i com ho ha fet. És com una cadena operativa d’una indústria. L’arqueologia espacial et permet fer això en intentar reconstruir tots aquests processos. Les eines trobades al camp als anys vuitanta no pots trobar això perquè allà només mires els ganivets bonics i més visibles. En canvi, amb les excavacions de Roca Foradada pots trobar tots els resquills que han quedat al nivell. Al camp, el pagès quan llaurava va remenar les eines i està tot dispers. En canvi, en les cales on estem ara, on hi ha bosc, tot està més protegit tot i que s’ha de tenir en compte que les arrels o l’aigua potser ho han mogut una mica respecte la hipotètica ubicació original.

Esteu contents de l’ajut que teniu?

Les condicions que es donen a Fontcoberta són excel·lents, per això soc tan agraït. És un entorn fantàstic i les persones que hi viuen, de gent treballadora en diferents camps, viuen bé, segons una apreciació meva. Tot plegat fa que s’aprecii el paisatge, la cultura… Tenim la sort de tractar amb gent formada i amb inquietuds culturals, que ja cuida el seu entorn i tot això ho fa més fàcil. A diferència d’altres zones de les comarques gironines, aquí a Fontcoberta tenim uns interlocutors vàlids.

Canviant de tema, l’arqueologia és prou valorada per la societat? I per les institucions?

Cada vegada ho és més. Això té a veure amb el context social del nostre país. Les persones només apreciem allò que coneixem, però això també passa en qualsevol altre camp científic, cultural, etc. Si una cosa no la coneixes, no la valores per manca d’informació. Penso en la consciència mediambiental. Recordo, quan era petit, en les lluites per conservar els volcans d’Olot. Al Croscat, la meva família hi anava a llançar les escombraries i encara quan hi vaig sento l’olor de fum de les deixalles. Hi anava tothom, no fèiem res que no toqués. També és el cas de Porqueres que anava a llançar deixalles a l’Estany o Castellfollit que la gent les tirava daltabaix del cingle. No es feia amb mala intenció. Però una vegada s’informa a les escoles, als mitjans de comunicació, ajuntaments, normatives… ho valores, ja no ho fas i ho cuides. Amb l’arqueologia comença a passar això. Fa vint anys, les condicions no eren les d’ara. La consciència de valoració cada vegada és més alta. I ho serà més si es troba l’equilibri entre la cosa pública i la privada en el sentit de negoci. En aquests últims quatre anys he viatjat a França a jaciments paleolítics i el que veig és brutal. És cert que l’estat hi aporta molt però ho tenen entès com una cosa de cultura que és sana, que et dóna informació i et fa més civilitzat.  Però està al mateix nivell que la part econòmica perquè és un negoci per ells. Els jaciments els gestionen ells i no es poden permet que estiguin tancats de cares al públic, amb les corresponents visites i ingressos constants, tal com per exemple malauradament acaba de succeir aquí, aquest estiu mateix, amb les Coves Prehistòriques de Serinyà. Allà això no s’ho poden permetre de cap manera. Visites i ingressos, heus ací la fórmula. Venen cultura. La cultura ben venuda és un benefici per a tothom. Això està començant a passar aquí. És la línia bona i que s’ha d’insistir. S’ha de recordar i anar-ho dient, ja que encara no hi ha res consolidat.

La difusió arqueològica és important?

És fonamental la difusió als mitjans de comunicació. També a internet, a les escoles i instituts. Tot sovint, nosaltres escrivim articles a la premsa per assegurar-nos que arribi bé el missatge que volem transmetre. Si t’ajuden, la difusió és com un agraïment a qui t’ha ajudat. Al mateix temps, també per totes aquelles persones que puguin estar interessades en aquesta temàtica: de la mateixa manera que a mi també m’agrada rebre informació d’àmbits diversos (botànica, astronomia,etc), ja que són complementaris i fan molt bon profit a nivell personal.

Veritat que les comarques gironines tenen un potencial important de jaciments paleolítics i neolítics?

Molt. Està tot per fer, però. Hi ha un munt de jaciments que són coneguts i que no s’han donat les condicions per poder avançar. Alguns exemples: la Balma de la Xemeneia d’Amer, el cau del Duc del Montgrí, la cinglera de travertins de Les Escaules, El Roc de la Melca de Sant Aniol de Finestes, etc. Les condicions socials són fonamentals. No solament els ajuntaments sinó, també, les empreses privades. Si les empreses donen diners per a un club de futbol, per què no podrien fer el mateix amb un jaciment arqueològic? A Atapuerca, per exemple, s’ha pogut excavar gràcies a fons privats provinents del mecenatge de la San Miguel, la Würth o Panama Jack. El mecenatge s’ha de potenciar a l’arqueologia d’una manera equilibrada, com un negoci lligat a la cultura. A nivell professional, l’arqueologia és un món molt difícil per guanyar-se la vida. La universitats des de fa trenta o quaranta anys va llançant llicenciats al carrer amb preparació molt teòrica però poc pràctica i, és clar, aquestes persones joves s’han de guanyar la vida. Qui tira endavant el jaciments? Per llei, només ho poden fer els llicenciats en història, en història de l’art, en antropologia i biologia. Has de planificar a anys vista i això per a algunes persones pot suposar un problema de caire econòmic. Molts dels qui viuen de l’arqueologia és a partir de beques, de contractes tècnics, de les empreses d’arqueologia… Cada vegada n’hi ha més que en viuen, però costa. Molts tenen una gran preparació, però degut a les dificultats de tot tipus que de per si suposa,  prefereixen no posar en moviment l’excavació d’un nou jaciment arqueològic.

Has excavat a molts indrets?

Porto alguns anys. He estat tres anys a Atapuerca, un lloc extraordinari on te n’adones de la importància de les direccions que porten el jaciment, com la de l’Eduald Carbonell; tres anys a l’Abric Romaní, que també el porta d’Eudald Carbonell; a Las Fuentes de San Cristóbal, a Osca; a Domeny, un jaciment extraordinari; a la Balma de la Xemeneia, d’Amer, un jaciment excepcional (hi ha paleolític mitjà i superior) però on no es donen les condicions per a la seva excavació; a la Bauma d’en Noguer, a l’Alta Garrotxa… Són els jaciments paleolítics més importants on he treballat. A les comarques de Girona sobretot s’excaven jaciments ibèrics i romans perquè hi ha persones ben formades i amb bones direccions. Vaig estar, també, a la vila romana de Vilauba i als poblat ibèrics d’Ullastret i de Sant Julià de Ramis.

Què requereix la tasca d’un arqueòleg?

Has de tenir molta curiositat pel coneixement i estar ben informat del que s’ha fet abans. Si vols ser arqueòleg ha de ser un projecte de vida perquè és lent aprendre. Hi ha oficis que els aprens en pocs anys però per a un científic, un mestre… ha de ser un projecte de tota la vida, sempre vas aprenent. En el cas de la prehistòria i l’arqueologia, com que és un coneixement universal, sempre tens necessitat de relacionar-ho amb altres llocs del món. A nivell professional, em ve al cap en Jean Clottes un prehistoriador molt conegut de França que és el que en sap més de les coves d’art rupestre de França, que explica a la seva biografia que ha tingut períodes de quatre o cinc anys que no s’ha guanyat la vida amb l’arqueologia. I no passa res. Amb la gent jove veig que quan acaben la carrera i no tenen una beca ni un contracte tècnic, doncs alguns d’ells pensen que ja no podran fer més arqueologia. I això no necessàriament no té perquè ser així. Com la vida mateixa, per a un arqueòleg el seu ofici és projecte de llarg recorregut, amb els alts i baixos corresponents. Si t’agrada l’arqueologia, els dic: si t’has de guanyar la vida en una benzinera, per posar el cas, fes-ho però mentrestant llegeix, fes visites. Malauradament, tot sovint algunes persones joves potencialment molt interessants acaben perdent la il·lusió per aquesta temàtica a l’entorn dels seus trenta anys.