Butlletí municipal

2019

 

2018

2017

2016

2015

2014

 

Entrevistes completes dels butlletins:

Isabel de Palau Juncà (Butlletí núm. 47)

L’ENTREVISTA

Per Jaume Colomer

 

ISABEL DE PALAU JUNCÀ, bibliotecària jubilada

El teu pare, en Joan de Palau i Buxó (1919-1991), va ser un pintor molt valorat.

Què recordes d’ell?
Vivia del que li agradava fer i sempre va anar a la seva. Recordo molt la seva personalitat i el carisma que tenia. A casa era bastant absolut fins que va fer un canvi i la cosa va anar més bé.
Ens va pujar més la mare, doncs era poc dedicat als fills, però ens estimava molt. Era molt senzill de costums i la manera de vestir no li importava gaire. Podia anar a reunions amb la roba de pintar tot i
que la mare s’enfadava. Tenia una gran passió per la pintura, vivia per a la pintura. Com que era una persona amb molta visió de les coses, era molt complidor i tothom l’anava a buscar per col·laborar.
Tenia reunions dia sí dia també i moltes vegades deixava de pintar pel compromís que havia agafat. Va formar part durant uns quants anys de la Comissió de Festes de l’Ajuntament de Banyoles sempre
sense cobrar res, com els alcaldes o els regidors de torn. Va renovar molt la cavalcada dels Reis. També va ser durant molts anys del Patronat de l’Estany.
Va muntar un taller de pintura molt concorregut, a la mateixa vivenda

Pintava al menjador de casa i no era ben bé un taller de pintura fins que, en conveni amb l’Ajuntament, li van cedir una sala damunt del Darder. A part de la pintura, havia de donar classes de dibuix lineal
als alumnes de l’Escola d’Arts i Oficis. D’aquesta manera no havia de pagar res però tampoc el pagaven. Més tard, va trobar un pis damunt de can Mateu fotògraf, al carrer Jacint Verdaguer. Va ser el
seu primer estudi pròpiament dit. Amb el temps, van poder comprar una casa molt ruïnosa a la plaça Major. El marc era ideal. Va tenir molt d’èxit i molta gent, també ajudat pels meus germans Joan i
Raimon.
Té obres exposades a diferents indrets
Era un home que no es prodigava gaire a l’hora de fer entrevistes o viatjar. Va contactar amb el Sr. Grant, marxant d’art, i els Srs. Ferrer, antiquaris de Barcelona, que cada any exportaven a Caracas
mobles i quadres del pare. Una vegada, l’Aznar, president del govern d’Espanya, va anar a Caracas i en una de les seves reunions vaig veure, pel Telenotícies, que a la sala hi havia un quadre molt gran
del meu pare. Va vendre moltíssim a Girona i a Banyoles, també a Castelló de la Plana, València i Madrid. Té molta obra en col·leccions privades i, també, al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No era
partidari de regalar gairebé res. Penseu que havia de mantenir una família de vuit persones.
Aquest any celebrareu el seu centenari, de quina manera?
Sé poquet del que es vol fer perquè porten l’organització els meus germans. A la tardor tindrà lloc la presentació coincidint amb Sant Martirià, una exposició a l’estudi i s’està preparant un llibre.
Els teus germans Raimon i Joan, coneguts com els germans Palaujuncà, han continuat la nissaga pictòrica. Què en destaques d’ells? Van començar a treballar al costat del pare, ja amb 14 anys, i en van
rebre les seves influències i el seus ensenyaments. Van fer la carrera de música i va arribar el moment de plantejar-se la dedicació a la música o a la pintura perquè de les dues coses es podien valer. I
van optar per la pintura i pel taller de pintura. Tenen molta paciència. Són postimpressionistes, com el pare, però de manera més romàntica, més suau.
I tu, pintes?
Al pare li hagués fet il·lusió que pintés. Em cansava estar al seu costat i ni la meva germana ni jo vam ser capaces d’estar-hi gaire temps.
Vares ser responsable durant molts anys a la biblioteca de La Caixa de Lloret de Mar. Com valores aquesta tasca?
Aquesta biblioteca es va inaugurar el 1970. Va ser una experiència molt bona, vaig tenir molta sort poder-hi entrar. A l’estiu, amb el turisme, la biblioteca era com un oasi. Hi vaig treballar fins a l’any
2002. Llavors, La Caixa va prescindir de les biblioteques perquè va considerar que la població ja estava servida per les de la Generalitat i es va dedicar més a la Fundació. Ens van reubicar a les oficines o a la Fundació. Vaig poder triar anar a la Sala Girona de la Fundació fins al 2006, que és quan em vaig prejubilar.
Tens alguna anècdota curiosa?
En podria fer una pel·lícula. Al principi, a Lloret no hi havia cap institut ni cap centre cívic per als joves. La biblioteca era l’únic centre cultural. Hi havia joves que venien a llegir i a fer feina però d’altres venien a trobar-se. Aquests últims es quedaven a fora, al carrer, i jugaven a pilota, berenaven… i més aviat molestaven. També hi havia alguna mare que deixava la criatura i se n’anava a la perruqueria o a passeig.
Ens pots parlar dels inicis de les biblioteques de La Caixa?
A principis del segle XX, a Catalunya hi va haver una efervescència perquè la societat millorés. Els dirigents volien una Catalunya més moderna, més culte i més oberta a Europa. Hi havia molt
d’analfabetisme i moltes mancances. El doctor Francesc Moragues va fundar la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis el 1904.De seguida va començar amb l’obra social: homenatges a la vellesa,
es van fer càrrec de l’Associació de la Dona Treballadora (tenia 6.000 associades), el sanatori antituberculós de Torrebonica, clíniques, dispensaris mèdics, un institut per a nenes i dones cegues sense
recursos… Penseu que no hi havia Seguretat Social. Van voler, també, aixecar el nivell cultural dels catalans a través d’una xarxa de biblioteques que a més de públiques fossin populars i obertes a
tothom. Va ser llavors quan es va crear l’Escola Universitària de Bibliotecàries de Catalunya de la Mancomunitat. El seu primer director va ser Jordi Rubió, que ho era, també, de la biblioteca de
Catalunya. D’allà van sortir bibliotecàries amb molt de prestigi. Moltes van anar a treballar a les biblioteques de La Caixa. Van voler ajudar molt a la dona. La primera biblioteca que es va inaugurar va ser la de Santa Coloma de Farners el 1923 i la segona la d’Igualada. De mica en mica es va anar creant la xarxa de biblioteques. La de Banyoles és del 1932-33. La primera bibliotecària va ser la meva tia
Joaquima Juncà Comerma que procedia de l’escola de bibliotecàries. Al cap d’uns anys va anar destinada a Palma de Mallorca com a cap de les Balears i la va substituir la meva mare Montserrat Juncà Comerma. Les biblioteques de La Caixa van estar sempre obertes durant la Guerra Civil. Cada vegada que sonaven les sirenes la gent sortia al carrer correcuita. Hi havia molta efervescència cultural. Algun mobiliari d’aquestes biblioteques va ser requisat per a la tropa, d’altres van quedar sense llum o sense calefacció però tot i així encara hi anava gent.
Vares viure bastants anys a Lloret de Mar. Quins canvis has vist en aquesta ciutat?
Vaig anar veient com, de mica en mica, van anar desapareixent totes les hortes que hi havia al voltant del poble. Quan hi vaig anar, els voltants de la riera, que ara està coberta, eren hortes. No hi havia la
meitat dels hotels d’ara. Era un ambient més de poble. Els antics diuen que era molt millor abans que no ara. La part antiga de Fanals era molt bonica, però hi han edificat molt, s’ha fet molt gran. Hi va
haver protestes per tanta edificació tot i que alguns alcaldes eren favorables a deixar construir. Es van fer molts disbarats a tota la costa. Quan hi vaig anar, al 1970, ja hi havia molt turisme. Es
permetien coses que no s’haurien d’haver fet. Molts bars preparaven menjar embolicat i la gent ho anava a menjar a qualsevol lloc del carrer. Hi havia bastanta brutícia. Ara, però, ha millorat molt. Van
prohibir que la gent prengués alcohol al carrer.
Ara vius a Melianta. És un canvi bastant gran.
Em va costar marxar de Lloret perquè hi tenia les meves amistats, arrels… Però m’he anat adaptant força bé aquí. A Fontcoberta he trobat gent estupenda i tinc molt bones amistats. Al principi de ser
aquí feia algunes activitats a Banyoles però aquí també es poden fer moltes coses. Soc, per exemple, una de les catequistes de la parròquia. M’agraden molt els nens petits.

Joan Masdevall Fàbrega (Butlletí núm. 48)

L’ENTREVISTA

Per Jaume Colomer

En Joan, un meliantí de 69 anys, ens explica les seves vivències a Figueroles

Vares viure força anys a ca l’Ericus de Figueroles. Saps d’on ve aquest nom?
Ve del meu besavi que es deia Pere i de motiu li deien Pericus, Ericus. Ca l’Ericus ho deia més la gent de fora. La gent de Figueroles en deia cal Ferrer. Un Ferrer va ser remença i li van donar privilegi militar a finals del segle XV. Els meus avantpassats, els Masdevall, venien de Falgons, documentats ja el 1795. Va ser el meu rebesavi qui va comprar la casa.

Era un mas important

Ca l’Ericus era un dels masos importants del poble de Fontcoberta. A l’interior hi havia una capella. Al mateix edifici trobem cal Music i al costat, can Tià; la pallissa era can Norat. Totes aquestes cases eren propietat de ca l’Ericus. Ara s’hi fa turisme rural. Per davant de casa hi passava la carretera per anar als camps i a can Pascol i fa alguns anys es va desviar per sota can Tià, un camí, per cert, molt estret.

El veïnat de Figueroles té moltes cases

Al barri de mas Hospital hi trobem can Trull, can Carlos, can Gelada i can Martí (esgavellada); després venia cal Sastre (es va esgavellar i ara és tota nova), ca l’Ericus (amb cal Music i can Norat) i can Tià; al barri d’en Mateu (o de mas Planells) hi ha can Daranas, can Xiquet, can Xaló, la Branova (esgavellada), can Ramon (esgavellada), can Roqué (esgavellada), ca l’Àngel i can Lari. D’escampades trobem ca l’Oriol, can Pascol, la casa Nova del Sort (esgavellada), la Canova (ara fan turisme rural), can Figueroles (la casa principal del veïnat), can Pelador, can Saraia, la Bronza i can Calau. He de dir que la plaça de Figueroles era molt més gran. Figueroles era un veïnat una mica marginat per falta de bones comunicacions. Era un problema. En època de pluges quedàvem incomunicats. El camí de tota de vida és la carretera de Figueroles que ens comunicava i comunica amb Banyoles. Fa anys es va engravar i enquitranar i ara s’ha tornat a asfaltar. Figueroles, per mi, és un dels veïnats més macos de Fontcoberta.

Veritat que hi havia molta gent a Figueroles? I ara?

Del meu record, totes les cases estaven ocupades excepte can Martí, la Branova, cal Music i can Norat. Era el veïnat més habitat de Fontcoberta. Els primers que van marxar van ser els masovers de can Lari, als anys cinquanta. Jo vaig marxar-ne el 1975 i vaig venir a viure a Melianta quan ens vam casar. Va ser un dels veïnats que als anys seixanta va marxar més gent de Fontcoberta, la majoria masovers. Ara sols hi viuen dues famílies.
Us trobeu la gent de Figueroles?
Sí, sí, a vegades es fan trobades. Ara fa poc vam fer un dinar del jovent que anàvem a Banyoles els diumenges. Vam recordar que vèiem dues pel·lícules al cine, anàvem al ball i a sopar a can Bernat, un lloc habitual per als de Figueroles que ja els nostres avantpassats tenien els costum d’anar-hi. Ara farem un dinar amb les dones.

Un punt de trobada a Figueroles era a cal Sastre.
Era hostal i s’hi anava a jugar a cartes els diumenges o quan plovia, tenien botiga, era la barberia i, a més, feien de pagès. Fins i tot, hi venia gent de mas Usall. Una de les filles, Pilar Moiset, va obrir junt amb el seu marit el bar-restaurant ca l’Àngel a Melianta. Hi va haver una petita competència quan la mestressa de can Gelada també van muntar un hostal, però va durar poc.
Els nens i nenes de Figueroles, on anàveu a escola?
On jugàveu?
Anàvem a l’escola de Fontcoberta. Hi anàvem a peu, com tothom, i dinar a casa. A partir dels 10-11 anys vaig anar a l’Acadèmia de Banyoles. De manera quotidiana, sovint jugàvem a la plaça de Figueroles però també voltàvem molt pel veïnat. Quan anàvem a col·legi, a missa o a doctrina també jugàvem amb els de Fontcoberta.
Per on passàveu per anar a missa a Fontcoberta?
Hi havia un camí per sota cal Sastre que anava recte a Fontcoberta. Ara és perdut. Hi anàvem a peu.
Què en saps del camí dels Morts de Figueroles?
És un camí que s’havia d’utilitzar a l’hora de portar un difunt fins a l’església de Fontcoberta. Va des de can Figueroles i baixant fins passar vora can Mas i d’aquí ja enfiles cap a Fontcoberta. És un camí que no s’ha de perdre.
Quina qualitat tenen les terres de Figueroles?
És una terra argilosa però de mal treballar. Té l’avantatge que produeix encara que plogui poc. Hi tinc un hort, que rego gota a gota, i amb poc en faig prou. És una terra que no hi ha massa planers excepte a la part de baix.
Saps si hi ha coves a Figueroles?
Hi ha molts forats i molta roca de travertí. Els conills hi fan molts caus al bosc de casa, el Bosc Tancat, a tocar el veïnat.
Què en saps de la Devesa de Figueroles?
És el bosc de darrere can Pascol. A prop hi ha un camp que en diem Cascais.
Abastir-se d’aigua sempre ha estat important.
Recordo que al costat de Figueroles hi havia un pou en un camp on hi anava tothom que en tingués necessitat. Ca l’Ericus teníem dues cisternes i dos pous a diferents camps a tocar el veïnat. A més, hi havia un pou a can Figueroles, a can Trull i al barri d’en Mateu.
La bassa de Figueroles és molt coneguda.
A Figueroles no hi havia massa aigua i la bassa servia per al bestiar del veïnat. Si hi havia sequera s’anava a buscar l’aigua al Garrumbert vora can Mas. Allà recordo que hi havia un rentador on hi anava la gent de Figueroles. Ara ja no queda res, el Garrumbert s’ho ha emportat tot. A casa, però, érem els únics que teníem un rentador a can Norat amb l’aigua de la cisterna. Sota can Calau també n’hi havia un altre en una gorga. El jovent hi anàvem a nedar. Allà ens trobàvem amb els de la Farrès.