Butlletí municipal

2018

2017

2016

2015

2014

 

Entrevistes completes dels butlletins:

Isabel de Palau Juncà (Butlletí núm. 47)

L’ENTREVISTA

Per Jaume Colomer

 

ISABEL DE PALAU JUNCÀ, bibliotecària jubilada

El teu pare, en Joan de Palau i Buxó (1919-1991), va ser un pintor molt valorat.

Què recordes d’ell?
Vivia del que li agradava fer i sempre va anar a la seva. Recordo molt la seva personalitat i el carisma que tenia. A casa era bastant absolut fins que va fer un canvi i la cosa va anar més bé.
Ens va pujar més la mare, doncs era poc dedicat als fills, però ens estimava molt. Era molt senzill de costums i la manera de vestir no li importava gaire. Podia anar a reunions amb la roba de pintar tot i
que la mare s’enfadava. Tenia una gran passió per la pintura, vivia per a la pintura. Com que era una persona amb molta visió de les coses, era molt complidor i tothom l’anava a buscar per col·laborar.
Tenia reunions dia sí dia també i moltes vegades deixava de pintar pel compromís que havia agafat. Va formar part durant uns quants anys de la Comissió de Festes de l’Ajuntament de Banyoles sempre
sense cobrar res, com els alcaldes o els regidors de torn. Va renovar molt la cavalcada dels Reis. També va ser durant molts anys del Patronat de l’Estany.
Va muntar un taller de pintura molt concorregut, a la mateixa vivenda

Pintava al menjador de casa i no era ben bé un taller de pintura fins que, en conveni amb l’Ajuntament, li van cedir una sala damunt del Darder. A part de la pintura, havia de donar classes de dibuix lineal
als alumnes de l’Escola d’Arts i Oficis. D’aquesta manera no havia de pagar res però tampoc el pagaven. Més tard, va trobar un pis damunt de can Mateu fotògraf, al carrer Jacint Verdaguer. Va ser el
seu primer estudi pròpiament dit. Amb el temps, van poder comprar una casa molt ruïnosa a la plaça Major. El marc era ideal. Va tenir molt d’èxit i molta gent, també ajudat pels meus germans Joan i
Raimon.
Té obres exposades a diferents indrets
Era un home que no es prodigava gaire a l’hora de fer entrevistes o viatjar. Va contactar amb el Sr. Grant, marxant d’art, i els Srs. Ferrer, antiquaris de Barcelona, que cada any exportaven a Caracas
mobles i quadres del pare. Una vegada, l’Aznar, president del govern d’Espanya, va anar a Caracas i en una de les seves reunions vaig veure, pel Telenotícies, que a la sala hi havia un quadre molt gran
del meu pare. Va vendre moltíssim a Girona i a Banyoles, també a Castelló de la Plana, València i Madrid. Té molta obra en col·leccions privades i, també, al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No era
partidari de regalar gairebé res. Penseu que havia de mantenir una família de vuit persones.
Aquest any celebrareu el seu centenari, de quina manera?
Sé poquet del que es vol fer perquè porten l’organització els meus germans. A la tardor tindrà lloc la presentació coincidint amb Sant Martirià, una exposició a l’estudi i s’està preparant un llibre.
Els teus germans Raimon i Joan, coneguts com els germans Palaujuncà, han continuat la nissaga pictòrica. Què en destaques d’ells? Van començar a treballar al costat del pare, ja amb 14 anys, i en van
rebre les seves influències i el seus ensenyaments. Van fer la carrera de música i va arribar el moment de plantejar-se la dedicació a la música o a la pintura perquè de les dues coses es podien valer. I
van optar per la pintura i pel taller de pintura. Tenen molta paciència. Són postimpressionistes, com el pare, però de manera més romàntica, més suau.
I tu, pintes?
Al pare li hagués fet il·lusió que pintés. Em cansava estar al seu costat i ni la meva germana ni jo vam ser capaces d’estar-hi gaire temps.
Vares ser responsable durant molts anys a la biblioteca de La Caixa de Lloret de Mar. Com valores aquesta tasca?
Aquesta biblioteca es va inaugurar el 1970. Va ser una experiència molt bona, vaig tenir molta sort poder-hi entrar. A l’estiu, amb el turisme, la biblioteca era com un oasi. Hi vaig treballar fins a l’any
2002. Llavors, La Caixa va prescindir de les biblioteques perquè va considerar que la població ja estava servida per les de la Generalitat i es va dedicar més a la Fundació. Ens van reubicar a les oficines o a la Fundació. Vaig poder triar anar a la Sala Girona de la Fundació fins al 2006, que és quan em vaig prejubilar.
Tens alguna anècdota curiosa?
En podria fer una pel·lícula. Al principi, a Lloret no hi havia cap institut ni cap centre cívic per als joves. La biblioteca era l’únic centre cultural. Hi havia joves que venien a llegir i a fer feina però d’altres venien a trobar-se. Aquests últims es quedaven a fora, al carrer, i jugaven a pilota, berenaven… i més aviat molestaven. També hi havia alguna mare que deixava la criatura i se n’anava a la perruqueria o a passeig.
Ens pots parlar dels inicis de les biblioteques de La Caixa?
A principis del segle XX, a Catalunya hi va haver una efervescència perquè la societat millorés. Els dirigents volien una Catalunya més moderna, més culte i més oberta a Europa. Hi havia molt
d’analfabetisme i moltes mancances. El doctor Francesc Moragues va fundar la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis el 1904.De seguida va començar amb l’obra social: homenatges a la vellesa,
es van fer càrrec de l’Associació de la Dona Treballadora (tenia 6.000 associades), el sanatori antituberculós de Torrebonica, clíniques, dispensaris mèdics, un institut per a nenes i dones cegues sense
recursos… Penseu que no hi havia Seguretat Social. Van voler, també, aixecar el nivell cultural dels catalans a través d’una xarxa de biblioteques que a més de públiques fossin populars i obertes a
tothom. Va ser llavors quan es va crear l’Escola Universitària de Bibliotecàries de Catalunya de la Mancomunitat. El seu primer director va ser Jordi Rubió, que ho era, també, de la biblioteca de
Catalunya. D’allà van sortir bibliotecàries amb molt de prestigi. Moltes van anar a treballar a les biblioteques de La Caixa. Van voler ajudar molt a la dona. La primera biblioteca que es va inaugurar va ser la de Santa Coloma de Farners el 1923 i la segona la d’Igualada. De mica en mica es va anar creant la xarxa de biblioteques. La de Banyoles és del 1932-33. La primera bibliotecària va ser la meva tia
Joaquima Juncà Comerma que procedia de l’escola de bibliotecàries. Al cap d’uns anys va anar destinada a Palma de Mallorca com a cap de les Balears i la va substituir la meva mare Montserrat Juncà Comerma. Les biblioteques de La Caixa van estar sempre obertes durant la Guerra Civil. Cada vegada que sonaven les sirenes la gent sortia al carrer correcuita. Hi havia molta efervescència cultural. Algun mobiliari d’aquestes biblioteques va ser requisat per a la tropa, d’altres van quedar sense llum o sense calefacció però tot i així encara hi anava gent.
Vares viure bastants anys a Lloret de Mar. Quins canvis has vist en aquesta ciutat?
Vaig anar veient com, de mica en mica, van anar desapareixent totes les hortes que hi havia al voltant del poble. Quan hi vaig anar, els voltants de la riera, que ara està coberta, eren hortes. No hi havia la
meitat dels hotels d’ara. Era un ambient més de poble. Els antics diuen que era molt millor abans que no ara. La part antiga de Fanals era molt bonica, però hi han edificat molt, s’ha fet molt gran. Hi va
haver protestes per tanta edificació tot i que alguns alcaldes eren favorables a deixar construir. Es van fer molts disbarats a tota la costa. Quan hi vaig anar, al 1970, ja hi havia molt turisme. Es
permetien coses que no s’haurien d’haver fet. Molts bars preparaven menjar embolicat i la gent ho anava a menjar a qualsevol lloc del carrer. Hi havia bastanta brutícia. Ara, però, ha millorat molt. Van
prohibir que la gent prengués alcohol al carrer.
Ara vius a Melianta. És un canvi bastant gran.
Em va costar marxar de Lloret perquè hi tenia les meves amistats, arrels… Però m’he anat adaptant força bé aquí. A Fontcoberta he trobat gent estupenda i tinc molt bones amistats. Al principi de ser
aquí feia algunes activitats a Banyoles però aquí també es poden fer moltes coses. Soc, per exemple, una de les catequistes de la parròquia. M’agraden molt els nens petits.

Eva i Anna Capellera Costa, d'Evann duet (Butlletí núm. 46)

L’ENTREVISTA

Per Jaume Colomer

Hem parlat del duet musical que formen. Us ho agraïm.
Formeu el grup Evann duet. D’on va sortir aquest nom?
Eva (E):Va ser un suggeriment de la nostra tieta, que també ens va fer el logotip. És la fusió dels dos noms, Eva i Anna, i com que som dues és un duet de cant i piano. Anna (A): No és que tingui molt secret aquest nom artístic, ens agrada i queda bé. No vam rebuscar gaire.
Des de quan existeix el duet?
(E): Des del 2011. (A): Va ser tot molt improvisat perquè els nostres oncles es casaven i com que la tieta sabia que tocava el piano i que l’Eva cantava molt bé, va dir: Per què no canteu alguna cançó al nostre casament? Vam dir: Ah, bé, no ho hem fet mai, però d’acord! Com que es van casar a l’església de Sant Martí d’Empúries, hi vam anar per fer proves de so i veure com sonava el piano i la veu. (E): Una parella de Sòria, que també es volien casar, ens va sentir i van dir-nos: És la música que estem buscant. (A): Aquí va començar tot.

No sou professionals i, per tant, Evann duet es pot considerar un divertiment?
(A): No som professionals, sempre ho hem dit. Ens agrada la música i l’estimem, cadascú a la seva manera. Quan ens posem juntes per assajar o davant de públic ens agrada. (E): Sempre amb ganes de fer-ho bé. Som bastant autoexigents, potser més jo. Ens suggerim millores: prova aquest acord, perquè no pots aportar això… (A): En ser germanes, com que tenim tanta confiança no m’importa parar i dir que no està bé, o al contrari dir: Aquest acord pots fer-lo bé d’una vegada!
No és gaire habitual que dues germanes formin un grup musical.
(E): Tenim molta complicitat i mai hem tingut cap problema. Ho tenim fàcil per assajar. A vegades diem: Hem de prioritzar, no pot passar. Com que hi ha tanta confiança et permet dir-ho.
Eva, tu cantes i l’Anna toca el piano i fa segones veus. Us complementeu bé d’aquesta manera?
(E): Sí. Vaig estudiar piano però l’Anna em supera. Hi ha dedicat molts més anys. (A): I al revés. També he estudiat cant però la veu de l’Eva és molt satisfactòria. Em sento molt còmode amb les tecles i ella amb el micro. Seria incapaç de fer una primera veu, com a molt segona. Cantant em sento insegura. (E): Cadascú el seu tema.
Eva, quan vares començar a cantar i quina és la teva formació.
Els inicis em porten quan vam gravar l’himne de l’Escola Alzina Reclamadora amb Dolors Torregrossa. Era amb la coral Minyons. Llavors vaig anar a la coral parroquial, a la del Centre Excursionista de Banyoles, el grup Magueia i ara Evann duet. Vaig fer classes de cant amb Noèlia Mora.

 Anna, quins són els teus estudis musicals?
Les classes de música de l’escola de Fontcoberta m’encantaven. Arribava a casa i deia: vull fer música, vull fer música! Doncs t’apuntarem a l’Escola de Música de Banyoles. Va arribar el dia de començar les classes i plorava. No vull anar-hi! Ho passava fatal. Ara dono gràcies que m’obliguessin a anar-hi. Abans vaig començar a tocar el piano amb Joel Masó, de Melianta. Vaig veure que m’agradava.
Anna, ets mestre. Els teus estudis musicals t’han portat a estudiar el magisteri musical?
Doncs sí. Vaig fer batxillerat artístic amb Montse Andreu, que ens feia història de la música. Va ser llavors que em vaig adonar que havia de seguir aquest camí, perquè motivava molt. La Montse té un do i un caràcter especial. T’ho feia gaudir. Va ser el meu referent i pensava: Vull ser una mestra que encanti el meus alumnes amb la música.
Quin repertori teniu?
(E): És una mica acaramelat, i sobre la carta. Tenim un llistat de cançons, algunes a proposta dels propis nuvis. En un principi en proposàvem una llista que s’ha anat ampliant. Tenim cançons actuals com les de Txarango, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Police, Robin Williams… És un repertori molt ample. Són cançons que ens agraden i que han d’acompanyar els casaments. Quan les portem al nostre terreny veiem fins on podem estirar. (A): Fem els nostres arranjaments. (E): Les adaptem al meu rang de veu de soprano i a l’escala que puc arribar. L’Anna les completa amb els seus acords. Hi ha una gran feina darrera. A les parts més agudes hi has d’aplicar falset i ja no és una veu normal, és una veu impostada. Requereix molta més força, correcció postural i que no sembli un cant forçat. El directe és molt difícil perquè hi juguen molts sentiments que has de controlar. (A): Costa molt controlar les emocions. (E): Tu Anna pots estar tocant el piano i plorant però a l’hora de cantar les emocions hi juguen un paper superimportant. (A): Quan l’Eva canta, ho fa amb tanta emoció que sovint acaba plorant.
Quins criteris seguiu per triar el repertori?
Són cançons que ens agraden o són propostes dels familiars, dels amics… A vegades anem amb cotxe i escoltem una cançó i diem: Ostres que bonica, la podríem incorporar! Pel concert de la Festa Major, la nostra iaia ens va proposar cantar la cançó Vestida de nit de Sílvia Pérez Cruz, i li vam dedicar. Assageu molt? (A): Déu n’hi do. (E): A vegades voldríem fer-ho més. Per anar segures les
hem de portar ben preparades. Dediquem molt de temps a treure-les perquè sonin bé, de veu i d’acords. (A): Si ens cansem diem: Aquesta me la miro per la meva banda i tu per la teva i fins que no la tenim bé no ens ajuntem. A vegades l’Eva no sap la lletra o jo els acords. (E): Cadascú per la seva banda fins a la posada en comú. Gairebé sempre, però, assagem juntes.
Va agradar molt el concert que vàreu oferir a la Festa Major de Fontcoberta 2018.
(E): Va ser la nostra primera actuació en públic. En els casaments som un acompanyament però a la Festa Major vam ser les protagonistes. (A): Vam anar-hi una mica amb incertesa però vam quedar contentes. Va ser molt emotiu. (E): Vam assajar molt, teníem pressió perquè la gent ens coneixia, però alhora tocar al poble et dona seguretat. Veure cares conegudes ens va ajudar. (A i E): Estem molt contentes i satisfetes de la reacció del públic i els hi volem agrair. Va ser un dia molt bonic. Quan tens la resposta dels veïns amb tantes abraçades i petons, tot tan sincer, ho agraeixes i et fa feliç.
Algú ens va dir: Ens heu fet emocionar, hem plorat. Vam pensar: Hem fet bé la feina, vam saber transmetre.