Butlletí municipal

2018

2017

2016

2015

2014

 

Entrevistes completes dels butlletins:

Josep Bustins (Butlletí núm. 44)

L’ENTREVISTA

Per Jaume Colomer

 

JOSEP BUSTINS SERAROLS, jubilat

 

En Josep, a punt de fer 64 anys, ha viscut tota la seva vida a Fontcoberta i ens ha explicat algunes de les seves vivències d’infància i joventut. T’ho agraïm.

 

A quines cases vares viure del veïnat d’en Fares?

A can Cigala uns catorze anys i a cal Music, uns dotze. Em sento, però, de can Cigala. La infantesa marca molt.

 

Des de quan vius a Melianta?

Des del 1980. He vist néixer i créixer el veïnat tot i que no hi teníem massa tirada.

 

Per on anàveu a Banyoles?

Passàvem per Puigpalter. Del meu record és que hi anàvem amb bicicleta, també amb carro tirat per una burra o un cavall. A mercat hi solien anar els meus avis amb el carro i la burra, era el transport de la meva padrina. La Pilar de can Faras devia ser de les últimes a anar-hi amb tartana.

 

Quines cases has vist habitades al nucli del veïnat d’en Fares?

Al veïnat de Dalt, que dèiem, hi havia can Cigala, can Zet, can Salvi, cal Nando, cal Masover, cal Fonso (van marxar quan era molt petit) i can Faras. Al veïnat de Baix hi havia cal Music, cal Ferrer (ara enrunada en part) i ca la Carme. En total deu famílies, totes amb molta gent.Al pis de l’amo (una casa dins de can Cigala) no hi havia vist mai ningú.

 

Sempre has anat a l’escola de Fontcoberta?

Sí, amb la mestra Maria Gelabert a l’actual escola vella. Recordo que al maig fèiem el mes de Maria. Havíem de portar flors per adornar l’altar que es feia a l’escola. També fèiem els primers divendres de mes a l’església acompanyats de la mestra a l’hora d’entrar a estudi. En aquella època hi arribàvem dejunats perquè per combregar havíem d’estar tres hores sense haver menjat res. Després de la missa tots menjàvem l’esmorzar, moltes vegades pa amb truita (era més bona que mai). En un principi hi anava a peu tot passant per la carretera. Ens ajuntàvem amb els de mas Ros (que baixaven fins al veïnat d’en Fares), els de mas Pere, les Quatre Soques i els de mas Prat. Érem uns quants. A partir del 1963-64 va començar a passar el transport escolar. Els primers que recollia eren els de la Farrès, que s’havien d’aixecar molt aviat. Els deixava a l’escola i anava a recollir els que anaven a l’escola de Vilavenut. Els últims érem els del veïnat d’en Fares. A la tarda es feia al revés. En un principi anava a dinar a casa. Alguna vegada havia menjat de carmanyola. Els de més lluny menjaven de carmanyola a l’hostal del poble. Després es va fer menjador escolar però no m’agradava quedar-m’hi. Recordo que a l’escola estàvem separats per sexes, una part del pati era per a les nenes i l’altre per als nens. Si jugàvem nens i nenes sortia el rector a parlar amb la mestra.

 

Què fèieu després de l’escola?

Ajudàvem molt a casa, teníem unes obligacions: anar a buscar la llenya, la palla… Eren temps durs i tots hi posàvem una mica de coll. Fer els deures (sovint els feia a cuita-corrents), jugar amb la palla, fer cabanes…

 

Havies anat a pescar al Farga?

I tant, i al Garrumbert. Hi havia anguiles, barbs, bagres i crancs. Al Farga hi havia més crancs però no hi anàvem tant, anàvem més al Garrumbert. Si agafaves cinc o sis peixos ja estaves content. Pescàvem amb ham i canya americana que aconseguíem a can Faras, amb permís. Al Garrumbert anàvem a buscar peix des de can Mas fins a can Prat. A l’estiu s’assecava però hi quedava aigua embassada i gorgues on pescar.

 

Havies fet d’escolà?

Sí, també. Tots els nens entre la primera i la segona comunió en solíem fer. Era dels escolans que emplenava a les misses dels diumenges. N’hi havia d’altres que eren els titulars que feien els casaments, els batejos, els enterraments… A Fontcoberta feien dues misses: la missa primera cap a les 8 del matí i la missa segona a les 11. També m’havia tocat anar-hi a missa primera.

 

Mossèn Agustí Piferrer va arriar el futbol infantil a Fontcoberta.

Jugàvem a uns 500 m al nord del puig Saguàrdia, en un camp dintre del bosc. Nosaltres mateixos estassàvem el camp, fèiem les porteries amb troncs i canyes… Ara és bosc però si hi vaig a buscar bolets encara dic: vaig al camp de futbol. A Banyoles hi havia vàries penyes infantils que jugaven a futbol, entre elles la de Fontcoberta. A vegades, els del veïnat hi anàvem amb el Sr. Manel Alemany de can Faras amb el Citroën.

 

També va organitzar un Casal d’Estiu a la rectoria

Hi feia conferència per repassar una mica coses d’escola. Sempre havíem de resar uns parenostres. També ens passava diapositives d’història sagrada que m’agradaven molt. En tinc bon record.

 

Recordes en Pere Prat de ca la Carme podant les alzines reclamadores?

Ho recordo una mica però no en feia massa cas. Sé que hi estava uns quants dies. Les podava per fora amb una escala llarga i amb paciència anava traient la rama. Recordo la del puig Saguàrdia, la de l’Omeda, la del Poble i la de mas Ros, que no era tan arreglada.

 

Què recordes d’aquestes festes:

. El Dimecres de Cendra: Ens posaven cendra al front. Hi anàvem amb l’estudi quan arribàvem al matí.

. El Corpus: Es feia processó per la carretera fins al Pedró. Es feien “alfombres” davant de l’església i de l’Ajuntament. Anàvem a buscar ginesta, rodó… Nosaltres ajudàvem.

. El Roser: Les dues colles de gojaires,sols homes, passaven per totes les cases. Els del veïnat d’en Fares feien una colla amb els de Figueroles. Es donaven ous. Feia gràcia, la veritat.

 

Als anys seixanta-setanta, la Festa Major gairebé es va perdre.

Sí, només es feia l’ofici i poca cosa més. Durant uns anys es va perdre l’aspecte més festiu. Una vegada en Francisco Prat de can Zet va portar un tocadiscos i vam fer ball al veïnat inclòs gent de fora. La caixa de cerveses la posàvem en fresc a la cisterna que teníem a l’era de dalt.La festa no es va recuperar fins a finals dels setanta. De petit, recordo que al costat de l’hostal es feia un tancat amb canyes i es ballava allà. Recordo el ball del fanalet.

 

A casa teva, on anàveu a rentar?

Anàvem una mica més avall de la font de Pedra on els homes del veïnat hi feien com una mica de presa per embassar l’aigua. També anàvem a la gorga del Pas del Garrumbert on cadascú tenia una fusta de rentar amb la seva picadora. Recordo que acompanyàvem la mare perquè no li feia gaire gràcia trobar serps o estar sola. Tot plegat era molt dur. Dir que a la gorga del Pas encara es veuen les roderes dels carros marcades a la pedra, doncs era un camí per anar a Banyoles des del veïnat d’en Fares per ca l’Oriol. Ara és un camí perdut.

 

On anàveu a buscar aigua per beure?

Els del veïnat d’en Fares anàvem al Pouet, un pou que proporcionava aigua abundant. És un pou no gaire fondo, d’uns 7-8 metres. Quan revenia amb les pluges, gairebé podíem omplir el càntir amb les mans. També havíem portat aigua del Pouet a la cisterna del veïnat.

 

Has vist iaies jugant a cartes amb un garbell rodó?

I tant! Jo també hi havia jugat amb elles. Es feia molt els diumenges al veïnat d’en Fares. També baixaven del poble i d’altres llocs. S’hi jugaven 10 cèntim de pesseta. Solien jugar les joves contra les velles. Hi havia moltes discussions.

 

Has vist engegar els ànecs?

Home, ho havia fet moltes vegades. En teníem una vintena o trentena i cada mes i mig se’n compraven de petits. Així sempre en podíem vendre a mercat. Quan els engegàvem menjavencargolines. També n’havíem d’agafar per als més petits. Les havíem d’aixafar perquè no se les podien empassar. Era distret perquè trobaves força coses i a la vegada avorrit.

 

Les cases tenies oques?

La majoria en tenia tres o quatre. Es mataven pel batre, per la festa i alguna per vendre. Eren uns bons animalots.

 

On anàveu a comprar els del veïnat d’en Fares?

Anàvem a l’hostal de Fontcoberta i a Banyoles. L’hostal tenien una mica dels queviures més bàsics. Recordo que en Sebastià Capellera matava un xai cada setmana i com l’escorxava. Ho veiem des de l’estudi.

 

Recordes haver vist olivets?

Fontcoberta hi havia moltes olivets. El fred de 1956 va matar gairebé totes les oliveres però algunes van brotar. Recordo el puig Saguàrdia sense bosc, amb feixes on hi havia les oliveres. Ara, a dintre del bosc encara es veuen els clots de quan es van arrencar.

Jesús Bassols (Butlletí núm. 43)

L’ENTREVISTA

Per Jaume Colomer

 

JESÚS BASSOLS GELI, arquitecte tècnic, Enginyer Edificació, Tècnic Sup. PRL

 

Hem parlat amb en Jesús sobre el seu treball, ara Project Management. T’agraïm les respostes clares i les facilitats donades.

 

Un arquitecte tècnic és el director d’execució d’una obra. Ens ho expliques?

És un dels elements importants perquè es pugui portar a terme. L’obra d’arquitectura comença amb un projecte que defineix un arquitecte amb un equip pluridisciplinari. Cada vegada més, els equips són més interdisciplinaris. Darrere d’un arquitecte hi ha els arquitectes tècnics, però també hi pot haver, enginyers calculistes, geòlegs, sociòlegs, estudiants, interioristes… Pel desenvolupament de la feina s’ha de mirar i estudiar la informació facilitada, si és un edifici per a una empresa, quins costums té la gent que hi ha d’anar a treballar, què busca el promotor o quina imatge es vol donar de cares a fora.

La funció dels arquitectes tècnics, els enginyers de l’edificació, és fer que tot aquest projecte es pugui realitzar, es pugui construir.  Per això, cal que es donin totes les variables i tots els elements perquè sigui factible i pugui ser utilitzat pel client final.

 

S’ha de parlar molt amb la gent, amb el qui paga i amb la part tècnica.

Evidentment. Una de les coses que sempre he volgut transmetre és que formem part d’un equip de moltes persones i de molts àmbits. Tan important és l’arquitecte que ha creat el producte, com l’últim peó de l’obra. Al final depens de la gent. El qui posa totxos i ho fa de bon grat, aquell totxo estarà ben posat. I això és molt important perquè al final interessa una harmonia en l’equip de treball i es nota en els acabats, en els espais, si ha estat tot pensat, si ha un equilibri. Quan es projecte, has de parlar amb el client, has de conèixer els costums, entendre la localització, entendre tot l’entorn  i, a partir d’aquí, valorar i avaluar fins on vull  arribar o fins on puc arribar amb arguments econòmics, de planificació i organització. M’arriben projectes que donen molta importància a una façana però si ens hi gastem tots els diners fent-la després jo no puc construir bé l’interior. Cada vegada més, el client vol les coses molt ben lligades. Al final molts clients ens diuen: jo tinc tants diners, vull això i vull aconseguir-ho d’aquesta manera. A partir d’aquí, espavileu-vos. Aquí comença la feina. En el meu cas faig el que es diu Project managementque és el seguiment de tot el projecte des que surt la idea fins que lliures les claus. Actualment estem donant serveis de postvenda, és a dir, d’ensenyar-lo a fer servir i mantenir. Ens convertim en tècnics de capçalera. Acompanyes el client en la gestió patrimonial, des que es genera fins que li dones un nou ús. Tenen una vida útil al llarg dels anys que si és un negoci és un, si és un habitatge un altre…

 

Estem en un país de moltes nyaps arquitectònics però, també, de moltes singularitats, va lligat amb la qüestió econòmica?

Hi ha  diferents aspectes. Quan l’economia va excessivament bé hi ha moltes més possibilitats d’errors perquè les coses no es controlen tant. Els grans booms ens ho han demostrat. Hi ha gent que genera producte només per guanyar diners i això va en detriment de moltes altres coses. La repercussió del sòl ha sigut i està essent molt alta i el promotor o constructor vol uns resultats. Si s’ha comprat molt car és difícil fer arquitectura econòmica. El mercat té un ventall de preus molt estructurat. Pots vendre qualitats altes però, llavors, redueixes l’àmbit de gent a qui et dirigeixes. Depèn d’on estigui el producte acaba repercutint en la qualitat. Serà qualitat només de sortida, o en els acabats o en l’urbanisme. L’equilibri econòmic és molt complexa i costa molt assolir-lo. Hi ha una bona escola, una bona base, que s’està demostrant al llarg dels anys amb els premis o el reconeixement que tenim. Hi ha hagut gent que ha apostat per altres coses que no ha construït només per guanyar diners sinó per la satisfacció de construir bé. No vol dir que sempre ho facis bé perquè tens coses que n’estàs molt orgullós i d’altres que podrien haver estat millors. Qui arrisca té dret a equivocar-se. Tenim aquesta dualitat. D’aquí que, en general,  l’arquitectura catalana i espanyola estigui tan reconeguda a nivell internacional. No és casual que tinguem un premi Pritzkera les comarques gironines, donat a RCR (Rafel Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta) d’Olot. El Pritzkeres dóna a tota una trajectòria professional. Tinc el plaer de treballar amb ells. A vegades els dic que hi ha un petit bocí del Pritzkerque també em correspon. I em diuen que sí. És la satisfacció de poder intervenir en les seves obres. Quan van muntar l’exposició al Palau Robert et satisfà molt que una de les obres que era a l’entrada hi surti el teu nom. És un reconeixement i, com aquest, d’altres. Tens la satisfacció de dir, potser la meva carrera professional l’he acabat enfocant relativament bé. A nivell personal em sento molt satisfet.

 

Has vist molts canvis a la teva feina des que et vares llicenciar el 1989?

Les maneres d’entendre l’arquitectura avui no tenen res a veure amb la formació que vaig rebre. Vaig començar dibuixant amb ròtringsi a mà. El primer ordinador que vaig fer servir va ser per fer el projecte de final de carrera. A partir d’aquí van venir els programes de dibuix. Ara estem en un altre gran canvi de l’arquitectura que és el projecte amb 3D, lligant tots els camps: l’econòmic, el constructiu, el d’organització i planificació, tot lligat amb una base de dades. Fins ara, preparem la informació, en un 98%,  amb 2 D i creem en 3D, dibuixem en dues dimensions i pensem en tres, fem coses en tres. Els projectes venen de diferents projectistes, les estructures ens vénen per un costat, les instal·lacions i els pressupostos per un altre… i, a vegades, hi ha incongruències. La disparitat de documentació fa que pugui haver-hi errors i elements poc estudiats.  Ara ve tota la revolució de BIM (Building InformationModeling– la construcció com una globalitat). Comencem a fer coses. A Catalunya potser només hi ha un 2% que treballa amb BIM. De cares al 2020 hi ha la idea que tothom hi treballi. Al nord d’Europa està més estès. L’actualització i la formació continuada és molt important. Mai he pogut deixar de banda la formació, ha de ser continuada i persistent.És una qüestió d’entrenament, trobar-te problemes i resoldre’ls.

 

Quina és la teva tasca com a tècnic superior en prevenció de riscos laborals?

Hi va haver un moment que la normativa espanyola i catalana van posar molt èmfasi en el tema laboral perquè hi havia molts accidents en la construcció. Es van crear unes figures formades en seguretat laboral. Són els assessors i controladors de la seguretat laboral: que la gent estigui ben implementada a les empreses, que hagi fet les revisions mèdiques pertinents, que tingui la formació específica per fer els treballs. Avaluar i valorar els recursos necessaris per fer del lloc de treball un lloc segur. I s’acaba amb el coordinador de seguretat i salut que articula que a l’obra es facin les coses com està previst fer-les. S’ha aconseguit un avanç important, tot i que la seguretat laboral millorarà de veritat quan la societat interioritzi i doni per normals les mesures que calen prendre en cada cas.

 

La normativa de les edificacions ha canviat els últims anys?

Moltíssim. El problema que tenim és que moltes vegades ens costa atrapar-la perquè en surt tanta i tant variada i l’àmbit és tan gran que costa seguir-la. D’aquí la importància dels equips pluridisciplinaris. Sempre vaig tenir clar que el futur d’un tècnic era treballar en equip perquè no ho pots abastar tot.

 

Has participat en molta obra pública. Creus que es construeixen edificis singulars?

L’obra pública normalment ve de concursos. El concurs fa que les idees siguin molt més riques. L’obra pública té un valor afegit. Però hi ha coses més encertades i altres menys. Amb un sopar amb en Rafel Aranda, explicava que AGBAR va construir la torre AGBAR com a seu central. Quina era la seva idea? Que fos un edifici emblemàtic de Barcelona, que arquitectònicament fos una icona. Resultat d’aquesta idea és la torre AGBAR de Les Glòries. Avui, AGBAR es planteja una seu per a les persones. Conceptualment és un canvi. Ja no anem a la icona sinó a l’arquitectura funcional. Tot aquest tipus de coses fan que l’arquitectura sigui molt rica. Tinc una anècdota molt divertida quan vaig participar  amb l’Enric Massip a l’IES Carles Rahola de Girona. Recordo les primeres reunions. Quan vaig estudiar el projecte li vaig desmuntar una de les façanes i li vaig dir que l’edifici estava molt bé però que es deixava portar per la moda del corten (ferro rovellat). Ho veia totalment gratuït. L’edifici tenia una volumetria amb molta prestància, l’espai era molt contundent, feia això per la moda del moment. L’arquitectura de l’edifici treballava el formigó i la planxa grisa, no entenia el ferro rovellat. Al cap d’un mes em va dir: he eliminat tot el cortenisegueixo treballant amb els dos materials bàsics. “Tens raó, m’ho has fet veure”. Passats els anys és un edifici premiat que té prestància i no ha passat en el temps, segueix completament vigent. 

 

Has estat premiat, en equip o individualment. És un reconeixement a una tasca, a unes idees?

A unes idees i a una manera de treballar. És la satisfacció de pensar que les coses les estem fent bé, amb la gent amb qui treballo habitualment. Ara acabo de ser premi de les comarques gironines amb l’oficina d’Agrienergia. És la interacció entre un local que ja existia, la interacció del que volia el client i formar un bon equip amb l’Eduard Callís i en Guillem Moliner, arquitectes. L’equip el vaig formar jo mateix perquè el projecte me’l varen encarregar i vaig buscar les persones adequades. Una de les coses importants, que no es veu, és que es varen canviar els vidres de fora per un vidre amb tractament solar perquè hi hagués un confort tèrmic i acústic mantenint la transparència. Tot aquest anàlisi tècnic i logístic són pautes que el client no contemplava i, en canvi, li vam aportar pel que representa l’empresa i els valors que volem transmetre. La sostenibilitat, l’eficiència, el confort… són principis bàsics. Hem de transmetre aquest sentiment d’equilibri en l’ús dels materials. Quan t’ho reconeixen penses que estem fent les coses bé, és aquesta la satisfacció. Al final, l’objectiu és intentar fer un pas més i ser el màxim de respectuosos en tot. Amb el temps vas canviant i evolucionant. En definitiva ser millors per fer un món millor. 

 

Cap on va l’arquitectura actual?

És una pregunta complexa. L’arquitectura tendirà, per obligació, a comprometre’s amb el medi,  ser sostenible, confortable, complir amb tots els requisits, que no tingui un dispendi energètic excessivament alt. Tot això, cada vegada  ho estem acotant més. La tecnologia i la tècnica ens ajuda a fer-ho més bé. El client el que no vol són maldecaps. T’arriba i et diu: tinc aquestes necessitats, aquest diners i aquest temps. Llavors, qui resolgui aquestes pautes té feina. La tecnologia està evolucionant molt. Estem dotant els edificis de molta tecnologia interna que fan més fàcil l’ús del propi edifici: controls lumínics, controls de persianes… s’estan popularitzant moltíssim. Als temes de controls d’ambients, sobretot de calefacció i aires, cal treure el màxim rendiment de la maquinària que estàs muntant: consums baixos, eficiència… Hi ha corrents d’arquitectura que encara volen anar més enllà, cap a processos molt més naturals.  Ajuden a fer passos en altres àmbits.

 

Què entens per arquitectura complementària?

És un pseudònim que es dóna quan intervens en coses per acabar de completar o ajustar coses en edificis ja construïts: les pèrgoles, les bancades… Sempre depèn de l’estadi en què t’arribi un projecte. És estudiar la localització, com l’acabes de vestir, què vol el client, què et demana la societat. Apple ara munta oficines que siguin com la plaça del poble, amb molta proximitat. Són tendències i sempre queda alguna cosa.

 

T’agrada l’arquitectura efímera?

Hi ha coses molt interessants. Depèn del projecte, de la localització del que es vulgui transmetre, amb quin temps ho vols transmetre. Ha de provocar una reflexió.

 

Per què costa tant d’implementar les cartes de colors?

L’administració és complexa i carregosa. Habitualment no hi ha claredat de cap on es vol anar políticament. I això és un problema perquè no s’acaba de concretar res. L’exemple més clar és Girona. En el moment que en Nadal determina que vol un model de ciutat es volta d’una sèrie de gent que hi creu i que hi entén. A partir d’aquí generen un programari i el Pla director pel barri vell que organitza la trama urbana, els edificis i l’arquitectura. Una persona controla els fets, i els resultats només s’han de veure. Hi ha d’haver voluntat política.  A Fontcoberta hi ha unes línies que mai s’han acabat de definir del tot i s’ha anat molt a remolc dels promotors.  Ni políticament ni tècnicament els hem sabut gestionar en pro i en funció del poble. S’han donat facilitats erròniament. I no s’han sabut valorar els resultats. La planificació i organització municipal és una qüestió política avalada per estudis exhaustius tècnics. Creure-hi, apostar i buscar els mecanismes perquè allò es faci bé. Assolits els objectius, l’execució i els resultats seran satisfactoris i perdurables. Tornant a Melianta, toca estudiar molt bé com volem la illa del pavelló, la llar d’infants i l’escola. Com es farà la transició de la zona urbana cap al pla de Martís, com ens connectem a l’àrea d’Espolla…

 

Vols afegir alguna cosa?

La meva professió és una qüestió de passió, que t’agradi i que la gaudeixis. Cal que t’ubiquis bé en el rol que estàs treballant. És un problema d’equips i de persones. La crisi ha castigat als bons i als no tan bons. Ha estat molt trist. Però seguim lluitant per fer les cases millors i més confortables i els pobles més habitables.